Follow by Email

dissabte, 22 de febrer de 2014

SER FELIÇ EN TEMPS DE TRIBULACIONS

Tenia un amic que enlloc d’acomiadar-se amb un adéu o un bon vent com la majoria, tenia la costum de fer-ho amb un: que siguis feliç! Ho feia amb tothom, com si es tractés de la cosa més natural del món, tant si li queien simpàtics com si no. I quan es creuava amb un conegut que feia cara de pomes agres, quasi sempre l’interpel•lava per sorpresa amb una pregunta punyetera: ets feliç? Hi havia gent que una pregunta tan directa la dispensava com una excentricitat d’algú que no gira rodó, però n’hi havia d’altres que ho consideraven una impertinència, potser perquè no sabien ben bé quina cara s’ha de posar quan s’és feliç. A la meva manera de veure, la felicitat no depèn de res més que de les ganes que hom tingui de ser-ho. Alguns estan convençuts que per ser feliços totes els han de pondre, quan la felicitat vertadera no és un valor que cotitzi ni pel que tens ni pel que desitges, potser ni tan sols pel que vals, sinó per tenir bon cor i una mirada neta, transparent i optimista. En canvi, si s’és d’aquells que creuen que tots els coloms del poble venen a cagar-se a la seva finestra, val més que demanin corrents hora al metge i s’ho facin mirar. Perquè amb aquesta manera de pensar, rai, no en seran mai de gaire feliços. Conec moltes persones que les passen magres com tothom i no han perdut pas el coratge, ni el somriure, ni se’ls hi ha agrejat el caràcter consumits per l’enveja dels que tot els hi raja. I no és perquè siguin fleumes, submisos o de bon conformar sinó perquè saben adaptar-se, si cal fent tombarelles per sortejar cada envestida banyabaixa de la vida i que no s’entretenen buscant tres peus al gat, sinó que els hi encanta tot allò que no grinyola encara que sigui la cosa més insignificant. El secret de ser feliç rau, justament, en saber apreciar la suma dels petits i vulgars detalls del dia a dia, des de despertar-se, cordar-se els botons de la camisa, calçar-se i anar al lavabo tot sols: hi ha molta gent que aquestes coses tan simples, que quan s’està bé no se'ls hi dóna la importància que tenen, mai seran capaços de fer-les sense ajuda. Si aquestes persones no fan el ploramiques sinó que s’esforcen per anar tirant, quina excusa tenen per considerar-se infeliços els que no pateixen cap discapacitat? Hi ha qui menja delicadeses a cada àpat i viu tot el dia amargat. En canvi, hi ha qui s’ha de conformar amb rossegons i sobres de la taula dels altres i, tenint tota la raó per renegar de la seva sort, deixa parat tothom dient que no li falta de res. No en coneixeu cap d’aquesta mena de persones? Doncs si us en trobeu una pel camí no deixeu passar l’ocasió de demanar-li què entén per felicitat. Serà, de ben segur, la lliçó més profitosa de la vostra vida.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada