L’EIXIDA
(VIII Premi Mn. Romà Comamala. Publicada
per Cossetània Edicions)
Capítol
1
Amb la malaltia m’he tornat més observador i corcó del
que havia estat mai. Sobretot perquè m’entretinc amb detalls que no m’haurien distret
abans, quan anava tan atrafegat que només pensava en la feina. Per exemple, en
ma vida havia valorat tant com ara la casa on vivim, de la que aquests darrers
dies n’he arribat a conèixer pràcticament tots els rebrecs de la seva
centenària carcassa i cada pam del que en diem pati d’entrada, però que en
realitat és mig jardí, mig horta. No sé a l’hivern com m’ho faré per passar
l’estona, però mentre es mantingui el bon temps em trauran cada dia a l’eixida,
deixant-me sota el pasa-sol que despleguen a migdia, quan la calor comença a
petar-hi de ple. Els primers dies la
Sara va anar de corcoll, perquè cada dos per tres li demanava
que em canviés la cadira de posició fins que no vaig trobar el racó perfecte,
arrambat a la barana de cara a ponent, des d’on puc dominar el pati d’entrada,
el carrer que travessa per davant de casa i una bona part de la nostra façana.
La nostra casa m’he adonat que té un encant especial, el
qual vertaderament no havia sabut copsar després de tants anys de viure-hi,
potser perquè era com si només m’hi estigués de pas. En canvi, ara ha
esdevingut la meva millor amiga, còmplice i confident alhora. Tot allò que s’hi
relaciona m’encurioseix, des de la teula on cada dia s’enfilen una parella de
coloms - esperant que, havent dinat, la sogra surti a espolsar d’engrunes les tovalles
- fins als continus experiments en les jardineres de flors que conrea el meu
sogre. El principal encís de la casa trobo que, sens dubte, és que s’hagi
mantingut ferma cent-cinquanta anys o més, després d’estrenar-se com a casa de
pagès i vaqueria, malgrat que avui quedi encaixonada en un entorn urbà
desenvolupat en un estil que la deixa en evidència, com a mostra marcida d’una
altra època. Arran de l’eixida, just a la meva esquena, s’alça un edifici provocador
de cinc pisos que, per sort, té orientades les finestres cap a llevant i, per tant,
no ens manlleva intimitat sinó que ens fa de recer quan bufa fort el vent de
tramuntana i no ens priva del sol. Si fos a l’inrevés, no em faria gràcia tenir
badocs a sobre i, segurament, ja hauria avorrit aquesta eixida, tot i ser una
atalaia tan entretinguda. A l’altra cantó del carrer hi queda l’escola municipal
– un pavelló d’una sola planta que em permet divertir-me mirant la mainada quan
juga a l’esbarjo - i dos altres edificis de vivendes noves de trinca, on els darrers
inquilins van traslladant-s’hi des de començament de la primavera.
La feridura m’ha deixat baldat tot el costat esquerre del
cos i m’ha afectat la parla, de manera que a penes se’m nota un fil de veu;
però m’ha respectat el cap – tot i que he perdut una mica de memòria - i el
braç dret i així, almenys, he pogut refugiar-me en una costum que tenia
pràcticament arraconada des de la meva joventut: escriure. Ho faig, sense
pretensions, de les coses que veig i sento, amb el ferm propòsit de no remenar en
absolut ni la meva malaltia ni la seva lenta evolució. Ja que no puc anar a millor,
no val la pena amoïnar-m’hi; em conformo no anant a pitjor, en quin cas ja
decidiré, si encara hi toco, el que em sembli més convenient. Això de l’ordinador
portàtil em fa molt de servei, ja que amb una sola mà i quasi sense cap esforç
puc anotar el que hem ve de gust, quan vull i sense patir per si m’ho troben i
m’ho llegeixen. És com si em donés conversa a mi mateix. Quan peti, que facin
allò que els roti, si és que volen perdre el temps encertant la clau d’accés.
El més probable és que acabi anant a la bassa, ja que tampoc es que aquest
ordinador sigui un model que faci salivera i a la Sara , francament, no crec que
l’interessin – un cop s’hagi deslliurat del meu pes mort - les confidències
d’un vell capó. Ens portem nou anys, però des que vaig caure malalt és com si ja
ens separés una eternitat.
La casa és propietat de la seva família, jo soc només el
gendre foraster que no ha tingut mai dret a moure ni un moble de lloc. El meu
sogre es troba en el mateix cas que jo: també és el fadristern que es va casar
amb la pubilla. La sogra és la que porta els pantalons tot i els seus vuitanta
i pico d’anys, i la Sara
està disposada a prendre-li el relleu, quan pertoqui per llei de vida, sense
cap recança. De manera que el meu sogre i jo hem estat i serem sempre un zero a
l’esquerra, realitat que no ha servit pas per apropar-nos gens, doncs ell
sempre ha preferit mantenir-se al marge de les males marors, com si fos talment
el tros d’enze que el considera la padrina, trafeguejant contínuament per la
casa o posant els cinc sentits en conrear les flors i les plantes del pati. A
diferència de mi que hi parava tan poc com podia, ell ha estat sempre un coi de casolà empedreït. Ara que li
segueixo, per força, el seu tràfec durant tota la jornada, començo a entendre-li
el capteniment i que allò que jo no suportava – enterrar-me dintre aquestes
quatre parets - a ell és el que li dóna sentit a la vida. Ara, des de la cadira
on estic aculat, l’envejo de tot cor i si pogués tornar enrere uns quants anys no
em faria pas res assemblar-m’hi. Però això ja no té remei i m’he de conformar
mirant-lo bellugar-se com un gínjol, a punt de tombar la vuitantena. L’altre
dia va pujar a la teulada enfilant-s’hi amb una escala de nyigui-nyogui, des de
l’eixida. Li vaig fer amb la mà bona que anés amb compte i em va mirar amb
suficiència, com volent dir: - no et
preocupis, que ja controlo i sé el que em faig.
Bé, no sé pas
si ho vaig interpretar santament, al cap i a la fi em va somriure amb aquell seu
posat de rateta sabia i, potser, l’home només em volia agrair que passes ànsia.
Seguint-lo com sempre a tot arreu, va treure el nas per l’eixida el gos de la
meva filla, un bòxer de color marró que sempre baveja i que li varen posar de
nom Xispa no sé perquè, ja que quan es posa dret gairebé em toca l’espatlla amb
les potes. Mai ens hem entès gaire, ja que a mi els gossos més aviat em fan
respecte i aquesta raça, en particular, una mica de basarda i tot. A hores d’ara,
vatua l’olla, em faria gracia que vingués a llepar-me de tant en tant o que
s’estirés als meus peus a fer-me companyia, però el pocavergonya només se m’acosta
si algú puja a l’exida, com suara el sogre. Si estic sol ni me’n fa cas; el màxim
que es digna fer es aixecar el cap quan em treuen amb la cadira després de
llevar-me, remenant una o dues vegades la cua, com si estigués content de
veurem; però aquí s’acaben totes les seves festes. Potser si pogués parlar-hi em
faria una altra sonada, no ho sé pas. Diuen que les besties ho entenen tot; si
és així m’està menystenint com jo vaig fer amb ell des que l’Anna el va portar a
casa, quan encara era cadell. Llavors, si se m’acostava me’l treia de sobre
d’una revolada, tot renyant-lo: - fuig
d’aquí, gos! Mai el vaig cridar pel seu nom, ara en canvi no me n’amago de
confessar que, de pensament, li ho repeteixo una i altra vegada, com si cregués
que pot captar el meu desig d’una mica d’afecte. No deu funcionar la telepatia
entre nosaltres perquè s’ha ajagut al peu de l’escala, donant-me l’esquena
desdenyosament, però sense perdre de vista les anades i vingudes del seu amo, damunt
la teulada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada