CAÇADORS D'ESTELADES

Serà veritat que fa dies ha començat a Catalunya una mena de cacera de bruixes? Imperceptiblement, amb vaselina, sense cridar massa l’atenció al començament, sembla que a còpia d’agafar confiança i d'aclimatar-se a casa nostra, els bufaforats i confidents tuti quanti han perdut la vergonya i ja tant els hi fa fer la feina bruta, que els hi manen, a cara descoberta i sense manies. A Sant Celoni n’han enxampat un parell amb les mans a la massa, fent inventari de les estelades penjades als balcons dels veïns. Però vés a saber a quins altres indrets del país aquests recomptes han passat desapercebuts perquè els diguem-ne observadors vestien de paisà. Sent malpensats podríem especular, inclús, que ja ho volien de ser descoberts: si corre la veu que es fa el cens d’estelades, potser varen pensar que uns quants d’aquests busca-raons ens acolloniríem i farien desaparèixer del nostre balcó l’esca del pecat. És maquiavèl•lic com a pla, però no sabem fins a quin punt són capaços de ser-ho, de rebuscats i estrambòtics, els esbirros que es passegen per les clavegueres de l’Estat. En canvi, no crec pas que gaires parroquians del sobiranisme es donin per la pell i tanquin la paradeta del balcó per por. La por, és veritat, pot aflacar l’entusiasme d’alguns porucs; però quan posar l'estelada no s'ha fet per fatxenderia ni per seguir la moda, sinó que es tracta d’una qüestió de dignitat personal, n’hauríem de parlar si la gent s’arronsarà per una provocació. Perquè, desenganyem-nos, qui ha manat a uns quants sicaris – el sou dels quals, per cert, surt de les nostres butxaques – que perdessin el temps en una bajanada tan estúpida com aquesta, té la intenció de provocar, per dir-ho fi. I, per tant, el Parlament farà santament de demanar explicacions urgents a qui sembla remena els cordills d’aquesta conxorxa, perquè aclareixi en primer lloc si la dedicació a una feina tan inútil es paga a càrrec del fons de rèptils d'algun ministeri o va a compte dels pressupostos generals de l’Estat. Tanmateix, ja que hi estem posats, que li faci confessar què en pensen fer d’aquest cens, ja que no crec que en plena democràcia perseguir la llibertat d’expressió tingui una finalitat noble ni confessable. De fet, a mi no se m’acut que en tingui cap altra que omplir una base de dades d’espanyols renegats, per si de cas un dia “la superioridad” demana la llista negra de desafectes per donar-los un bon ensurt que els hi serveixi d’escarment. A la meva manera de veure, doncs, ara no toca afluixar de cap manera, perquè per molt que diguin no ens vindran a bombardejar.