LA PRIMERA RELLISCADA GREU

D’aquí a arribar a la cinta de sortida, el 9 de novembre, en veure’m de tots colors i, llevat que ens fem els ingenus, poques envestides o rebolcades ens agafaran de sorpresa, perquè els que tenen el toro per símbol no sempre arranquen i envesteixen amb la noblesa que admiren de la bèstia, sinó que ho faran banyabaix i, a vegades, amb espuma a la boca. Aquest tarannà tan poc enraonat - no d’Espanya, sinó del centralisme ranci d’uns espanyols que encara viuen a les cavernes -, ens dol però no ens abonyega. El que si ens dol es que entre els sobiranistes confessos hi hagi alguna baralla de pati d’escola, per culpa dels tiquis-miquis de sempre; però el que ens hauria de saber més greu és que, sabent que hi ha un toro amb males puces que ens ronda, entre els del pinyol hi hagi desavinences que van més enllà d’aquell vici passatger dels polítics catalans de marcar paquet, perquè no es digui. I la relliscada dialèctica del conseller Homs, l’altre dia, a la meva manera de veure, va ser molt greu per dues raons: pel que va dir i per com després va voler justificar el què havia dit. I encara per una tercera raó que em va fer, i voldria equivocar-me, molta mala astrugància: que de l’abundància del cor en parla la boca. El conseller àulic del govern de la Generalitat, en el nucli dur del pinyol sobiranista, va sorprendre als d’aquí i als d’allà amb una interpretació lliure del full de ruta emparaulat entre els dos socis principals de l’empresa. D’aquí ve que ERC s’enfilés per les parets i que no es tranquil•litzes del tot després de les matisacions del conseller, perquè a més d’un, penso, ens ha quedat el regust de si el què va dir era la relliscada d’un passerell bocamoll o formava part d’una estratègia més elaborada per mantenir el procés al bany maria.  Des del moment que des dels seus quarters se li treu ferro a un incident tan delicat, els companys de viatge d'aquesta aventura tenen tot el dret a pensar que potser si que no va ser un rampell. Perquè, no ho oblidem, el problema ve d’haver fet un exercici d’interpretació de la lletra de l’escrit del Parlament català a les Corts espanyoles, allunyat de l’esperit amb que va ser redactat i consensuat el text. L’esperit d’un tracte és més important que la lletra. Per això, els catalans en temps reculats tancaven els negocis amb una encaixada; ara s’ha d’anar al notari i amb tres o quatre testimonis millor que amb un. Potser haurien de pensar els del pinyol dur que amb aquests espectacles no només es fan mal ells, sinó que se’n ressent tota la gent que es refia de la bona fe i el seny amb que s’han compromès a conduir la caravana del sobiranisme per la travessia del desert, sense que ningú prengui mal. I perdoneu les molèsties, però com deia aquell algú ho tenia de dir.