L’EIXIDA
(VIII Premi Mn. Romà Comamala.
Publicada per Cossetània Edicions)
Capítol
2
Del tros que hi ha davant de casa en diem pati, però en
realitat és el que queda de l’antiga horta i dels coberts de les vaques,
després de tirar-les a terra en benefici de l’obertura del nou carrer. Avui
aquella quartera de bona terra que es repartia a banda i banda del camí per on
transitaven els carretons carregats de cantines de llet, ha quedat limitada a
la llenca de cent pams quadrats que va des de la façana de la casa fins a la
tanca de totxos que limita la propietat amb la vorera del carrer. Aquesta tanca
té l’alçada d’un home i des de l’eixida estant - que queda com si diguéssim a
l’altura d’un primer pis - em permet d’estar a l’aguait de tot i de tothom que
passa. Hi ha una porta reixada, de dues ales, que s’obre automàticament per
deixar entrar o sortir el cotxe de l’Anna o el de la seva mare. La meva filla
necessita el cotxe per anar a treballar cada dia des de Valls a Montblanc i la
meva dona condueix encara la relíquia de la família, una furgoneta atrotinada –
de la que jo me’n fotia sempre dient-li “el quatre llaunes” – que li serveix
per anar a carretejar, dues vegades al mes, els subministres des de la
cooperativa de pagesos. L’Anna, en realitat, s’aprofita com d’una ganga caiguda
del cel del meu cotxe, del que em vaig haver de despendre per força, quan tot
just feia quatre dies que l’havia estrenat. Si escolto que li fa xerricar una
marxa o que surt disparada com un coet, sense deixar que el motor s’escalfi una
mica, se’m regiren els budells d’indignació, encara que ja sé que a mi no
m’haurien de treure de polleguera aquestes foteses. L’altre dia vaig descobrir que
portava un frontal abonyegat. Quan em va venir a fer el petó de rutina em va
fer mandra de preguntar-li què li havia passat: la veritat és que encara no
m’he acostumat a fer servir la pissarra per comunicar-me amb els demés.
Cada
vegada que obren la porta reixada es prenen tota mena de precaucions perquè el
gos no s’escapi, ja que amb canalla voltant a prop no es pot pas badar. És tot
un espectacle l’enrenou que munten per impedir que el gos fugi, quan el més
senzill fora tancar-lo dintre de casa o mantenir-lo estacat amb la corretja. Però
sembla que a tots - incloent-hi el gos – els hi agrada repetir el numeret les
vegades que calgui. A mi em fa l’efecte que qualsevol dia tindran un disgust perquè
la sogra - tot i que manté en bona forma el seu geni - no passa el mateix amb
la força necessària per dominar una bestia sovint excitada pels brams de la
mainada, i no tant mainada, que s’acosten al reixat a provocar-lo, amb tota la
mala baba del món. Però, ja s’ho faran!
La sogra mai m’havia tingut per sant de la seva devoció,
però poc abans d’emmalaltir la nostra mala relació va empitjorar una mica més al
assabentar-se - per un maleït pas en fals del meu soci - que em ballava pel cap
fer-li vendre la finca a una immobiliària que feia mesos ens venia al darrera.
Els sogres haguessin aconseguit quartos suficients per viure de renda com uns
reis - no se’ls haguessin pas acabat, ja
us ho ben asseguro – i la Sara
i jo n’hauríem tret una bona picossada, com a comissió. Quan la sogra va
descobrir la conxorxa abans d’hora, va estar a punt de fer-me fora a puntades
de peu. Si no m’hagués ferit una setmana després, potser ja no hi seria a la casa.
Ara, però, s’ha d’aguantar, encara que no m’ho perdonarà mai i m’ho farà pagar
amb escreix. De fet, quan vaig tornar de l’hospital de Tarragona, el seu déu
vos guard no podia haver estat més franc: -
a tots els porcs els hi arriba el seu sant Martí. En canvi, el sogre em va
venir a veure dos o tres vegades i mai va gosar treure’m els drapets al sol. La Sara es limita a fer el paper
que li pertoca com a esposa resignada - no li puc pas retreure res - però no
m’hi posa ni una unça de tendresa al tracte que em dispensa. No em
deixarà morir, però no es desviurà per mi. Sort en tinc de l’Anna que ve a
fer-me companyia almenys una vegada al dia, intentant que no m’enfonsi del tot.
Ni la padrina ni la seva mare han aconseguit, de moment, posar-me-la en contra,
però no sé fins quan aguantarà, considerant que de mi ja no en traurà mai més res
d’amagat de la seva mare, com fins ara s’havia acostumat.
Sota l’eixida hi ha el porxo, que és l’única part de la
façana i del pati que no puc controlar amb la vista des de dalt; no obstant, sí
que puc escoltar les xerrades que hi fan petar, els sogres que són els que amb
més freqüència s’hi asseuen a descansar una mica a l’hora que pica el sol o al capvespre,
per prendre la fresca. El sogre, que aparenta ser un home de poques paraules i que
més aviat peca d’ésser un pèl sorrut amb tothom, s’esplaia com una calàndria
quan la conversa deriva a desembolicar records de joventut. A vegades, mentre
ell s’allarga recreant-se amb algun romanço del temps de Mariacastanya, la
sogra aprofita per esbandir alguna peça de roba delicada al safareig petit que es
va fer posar a l’altra banda del porxo, per rentar a mà. Ho noto perquè sento
rajar l’aigua i perquè mentre renta només escolta, sense posar-hi cullerada al monòleg
de l’altra. Abans me’n solia fotre quan els arreplegava passant el rosari de
les seves desmarxades remembrances, en canvi ara quasi m’esforço a parar
l’orella per no perdrem un mot del què diuen, encara que sigui una història
suada perquè la sogra, sobretot, sol repetir-les més d’una vegada, tot i que
sempre una mica diferent de l’anterior. Em conec fil per randa el camí que feia
quan anava a repartir la llet pel barri i el nom i el motiu de cadascun dels
seus parroquians.
He dit que el porxo no el veig perquè queda sota mateix
de l’eixida, però en canvi ni de la resta del pati ni de la façana principal em
perdo detall. La casa té dos plantes, però en realitat des de tota la vida només
s’han utilitzat els baixos i la primera. La segona, que queda sota teulada, no
està obrada i, pràcticament, es fa servir de golfes per a malendreços. De fet,
la primera planta té el sostre més alt que la resta perquè suposo estava
destinada a menjador i a sala d’estar, funcions que no va exercir mai ja que des
de la primeria la família es va acostumar a fer vida a la planta baixa, aprofitant
que és on hi ha la llar de foc – al costat de la qual més tard es va posar la
cuina econòmica - completant-se amb el dormitori dels sogres, la cambra de
bany, el rebost i un enfony. La primera planta està repartida entre la nostra alcova,
un recambró que la Sara
fa servir de tocador i per guardar-hi el seu aixovar, una altra cambra de bany
i l’habitació de l’Anna. Les dimensions de l’alcova son tan generoses que han
permès d’afegir al mobiliari – sense que es noti gaire més atapeïda – el meu flamant
llit articulat, al costat del de matrimoni on ara la Sara s’hi pot repapar tota
sola, i una tauleta al costat del finestró que dona a l’eixida perquè jo pugui
fer-hi els àpats que vulgui, ja que no paga la pena d’emprenyar ningú per
ajudar-me a baixar o pujar l’escala cada dos per tres.
A un cantó de la façana, el que queda més allunyat de
l’eixida, gairebé arrapat a la paret, hi ha un vell lilà i una mica més enllà
un nesprer i un cirerer, tots dos especialment ramalluts. Enfaixant la paret,
el sogre ha cavat una rasa de cap a cap per sembrar-hi petúnies i margarides,
que diu que és el tipus de flor que li dóna més resultat, doncs alguns assaigs
amb rosers o amb clavellines van ser un fracàs absolut. En línia amb el
nesprer, però entortolligada a la tanca del carrer, hi ha entaforada una parra
que, en contra del que de primer semblava, s’ha fet ben cepada i robusta i aquesta
tardor, si no ho espatlla res, podrem collir més d’un penjoll de moscat. La
resta del pati que no està ocupat pel camí de pedra que va des del reixat a la
porta del cobert que queda darrera dels arbres, on es guarden els cotxes, el
sogre l’ha aprofitat per fer-hi una mica d’horta on hi planta de tot: tomàquets
de dos o tres classes, albergínies, carbassons, pebrots, patates i, darrerament,
també hi ha sembrat una rengla de mongeteres. On li queda un forat lliure hi fa
créixer menta i julivert. No sé com ha aconseguit que el gos no s’hi pixi ni
furgui la terra. Quan el devia ensinistrar - llavors jo encara pencava i no m’hi
podia entretenir com ara a badar - segur que va ésser un espectacle digne de
contemplar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada