EL BANC DOLENT, ES GESTIONA BÉ?

Que la directora general del Banc Dolent (Sareb) s’embutxaqui mig milió d’euros l’any - tres vegades i mitja més que la reina - no em tranquil•litza gens ni mica en quan els resultats de la seva gestió. I per què ha de preocupar-me com li vagi a un banc, direu? Doncs perquè si aquesta entelèquia fa figa, l’Estat haurà de treure-li les castanyes del foc i ja se sap que, a l’hora de rascar-se  la butxaca la Hisenda Pública, serem tots nosaltres, els mesells de sempre, els que pagarem els plats trencats. Us ho intentaré explicar, a la meva manera de veure. De bon començament, el banc dolent va fardar d’un pla de negoci espatarrant sobre la base d’obtenir una rendibilitat surrealista del 13%  anual, i amb les piles carregades fins al cap de munt va apujar en un 25% els preus dels pisos que tenia en estoc. Com era d’esperar, aquesta “brillant” idea d’uns executius tan eixerits per reial decret, va ser un merdós fracàs: no varen encolomar ni un pis a cap incaut i la pròpia Unió Europea els va fer baixar del burro. Però per arreglar-ho, van caure del foc a les brases i davant la necessitat de fer caixa donaren tantes facilitats, que els “fons voltors” estrangers estigueren encantats de la vida d’haver topat amb uns espanyols tan passerells. En efecte, els darrers mesos sembla que s’han desencallat els estocs col•locant paquets d’immobles a fons d’inversió lliure. Aquests tipus d’institucions financeres van més enllà dels clàssics mercats d’accions o bons d’empresa o d’Estats: a ells només els interessen saldos, sense donar explicacions de com els gestionaran. Però aquests negocis estrafolaris, semblants als d’en Robert amb les cabres, no són la malaltia que s’emportarà a la tomba el banc dolent: el seu problema no és la pulmonia que ha arreplegat sinó el fet que va néixer esquifit, mal format i mancat de defenses, infectat pels seus propis pares putatius, sobretot les antigues Caixes d’Estalvi amb problemes, que es varen despendre dels actius podrits no a canvi de diners sinó de bons subordinats. La Sareb va emetre bons subordinats per valor de 60.000 milions d’euros, el 6% del PIB espanyol. Només el BBVA no va voler participar en aquest aquelarre pervers de parir un banc amb poc capital i carregat de deute. Aquesta és la mare dels ous: el pecat original d’obligar a treure una rendibilitat política impossible, per pagar els interessos i retornar el capital en un termini enraonat. O sigui, que un “tinglado” semblant al que va abocar-nos a la crisi, ha de servir  per sortir-nos-en? Senzillament esquizofrènic! Però allò que em preocupa és que si l’invent se’n va en orris, l’Estat serà qui se n’haurà de fer càrrec del dèficit, perquè els bons subordinats lliurats a les entitats financeres es varen traspassar al BCE com a garantia dels crèdits del rescat de la banca, aval públic indispensable perquè els socis europeus li fessin el “favor” a Espanya d’impedir-ne la fallida. Què passarà, doncs, si aquests avals no es liquiden quan toqui? Valdria més que enlloc de tocar la pera als ciutadans amb bestieses, el govern Rajoy es preocupés de que el banc dolent faci els deures i que les alegres previsions que es varen fer en un moment d’histèria es compleixin. En cas contrari, ja hem begut oli!