En el transcurs d’una
impressionant manifestació, fa disset mesos un poble escarnit va reclamar amb ràbia
a tots els ciutadans de Catalunya una majoria parlamentària sobiranista per tal
de participar amb garanties en una cursa d’obstacles a l’autonomia, començada
amb traïdoria pel govern espanyol. El premi en joc tenia de ser l’estat propi.
Ja fou un èxit que la majoria d’atletes prenguessin la sortida des del Parc de
la Ciutadella vestint com a mallot l’estelada i que, uns més que altres,
tinguessin les idees clares: que sigui difícil l’empresa d’aconseguir la
independència no vol dir que sigui impossible. Ara bé, pel que s’ha anat veient
després de les primeres etapes del recorregut la dificultat d’aquesta
competició tan singular no rau només en que els adversaris sembla que tinguin
butlla per fer tot el joc brut que vulguin, sinó que a casa nostra mateix i a
casa del veí grups de hooligans perfectament organitzats i ben alimentats en
tots els sentits escalfin l’ambient més del compte fins que un eixelebrat faci
un disbarat que desencadeni la saragata que, sense cap dubte, desitgen alguns
que encara pensen que si el riu baixa tèrbol els pescadors furtius hi surten
guanyant. Per aquesta raó, modestament des d’aquest blog he insistit vàries
vegades que si l’equip sobiranista vol arribar a la meta en condicions de pujar
al podi i alçar el trofeu no es pot encantar ni perdre el temps barallant-se
amb provocadors professionals. Tanmateix, aquesta cursa té dues particularitats
que la fan atractiva i apassionant però alhora complicada: que és una cursa per
a corredors de fons i que els espectadors poden fer decantar el desenllaç. Els
corredors sobiranistes tenen a les seves files especialistes bregats i amb
capacitat de resistència contrastada i també compten amb atletes disposats a
sacrificar-se voluntàriament fent de llebres llançadores dels esprintes, perquè
han assumit que si el trofeu no cau al sac ara potser tardàrem segles a
tenir-ne una altra oportunitat. Tanmateix, els seguidors sobiranistes caldrà
que no se’n refiïn massa de les enquestes triomfalistes, perquè una victòria
pírrica o per punts no serveix de res i, per tant, haurien d’estar preparats
per avituallar i animar el seu equip a qualsevol hora, ja que els aficionats de
l’equip contrari no estalviaran pas esforços ni puntades de peu deslleials per
menjar-los la moral, tallar-los l’oxigen i, si no n’hi ha prou, empresonar-los
descaradament pel delicte de rebutjar posar-se el mallot unionista, en defensa
dels colors constitucionals. Jo estic molt content que la cursa hagués començat
amb la moral alta, però a la vista de les travetes i pals a la roda enmig d’una
escalada de calumnies, d’escampar porqueria i d’intents d’asfíxia econòmica,
emparats en la impunitat que dóna el poder absolut, em fan patir dues coses:
que alguns atletes de l’equip sobiranista es deixin convèncer pels cants de
sirena dels espanyolistes o dels liles i es facin el ronsa a mig camí o que, en
un moment donat, els seguidors sobiranistes, aquells que varen manifestar-se
els dos darrers onzes de setembre emborratxats d’il•lusió i d’eufòria, es
cansin de rebre tantes patacades i revessos i envaeixin el circuït de la cursa
i s’alcin amb el trofeu per nassos, perquè els que observen la cursa des
d’arreu del món amb curiositat o escèptica neutralitat ens poden desqualificar
per tramposos. Per aquesta raó gosaria pregar als atletes que no s’arronsin i
no afluixin i als seguidors i simpatitzants que respectin i facin respectar les
regles del joc democràtic fins al final de la competició, si convé mossegant-se
la llengua les vegades que calgui, perquè un poble carregat de raó és
imparable. I si anés unit, que aquesta és una altra, encara més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada