Follow by Email

dilluns, 17 de juny de 2013

DÉU ESCOLTA?

            Quan surt el tema de Déu en una conversa entre aprenents de pensadors es fa palès que la majoria s’apunten al carro de la sospita preventiva, no perquè n’estiguin convençuts que a Déu se l’ha de posar en quarantena, sinó a causa de que l’agnosticisme agafat amb pinces sembla que fa forrolla entre la intel·lectualitat de mira i no em toquis i a qui no s’atreveix a dir un estirabot sobre la religió de tant en tant, no li deixen bufar cullera en el gremi del progressisme i queda estigmatitzat de per vida com un carca. El problema, però, és que no es pot tancar els creients al quarto de les rates ni es pot negar que hi ha molta gent que li regateja a la ciència o a l’atzar la capacitat d’ordenar un cosmos tan complicat com el nostre. Tampoc no es pot oblidar, com va deia Burgess, que tant si Déu existeix com si no, la realitat es que se’l troba molt a faltar. Però a mi el que em preocupa, francament, és si Déu ens escolta.


            Em pregunto: si s’ha convertit en una rutina afegir “gràcies a Déu” quant les coses ens surten bé, hauríem de dir “per culpa de Déu” cada vegada que ensopeguem? Déu realment influeix d’una manera determinant i directa en com es resolen els incidents quotidians de les nostres vides? És evident, i a més resultaria un escarni o un sarcasme el contrari, que a Déu no li correspon cuidar-se de fer-nos treure la rifa o de trobar feina. Però, si Déu existeix, veu i escolta, no pot fer res per aconseguir que aquest món de mones sigui sostenible i suportable? Un personatge de Camús exclamava a la seva novel·la “La pesta”, que no podia creure en un Déu que permetia morir les criatures. Som molts als que complauria i alleujaria saber que Déu no és o es fa el sord, perquè al cap i a la fi, tal com va escriure Vazquez Montalbán, en alguna cosa s’ha de creure més enllà del colesterol. Per aquesta raó, penso que com que la idea de no comptar amb un Déu que t’escolti quan el necessites de veritat es fa insuportable, molts es refugien en déus menors que sovint adoren amb més dogmatisme que no pas al Déu amb majúscula. La qüestió és que adorar vedells d’or o ídols de fang no porta enlloc, perquè tard o d’hora t’adones que aquests déus tampoc no t’escolten.          

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada