Jo sóc un zero a l’esquerra
en matèria d’economia, però no pas tan sòmines com per no lligar cap després de
ficar el nas en els comentaris dels presumptes entesos i en les valoracions
disperses dels polítics i, francament, parant bé l’orella sempre vaig tenir més
clar que l’aigua que,després de rebre una generosa morterada de quaranta mil
milions d’euros no tardarien massa els pobres banquers a pidolar més xeixa per
tapar forats. Així ho creia i aquesta era la cantarella que vaig repetir sovint
sempre que venia a compte. Però es veu que més que un forat la banca tenia un
immens esvoranc i les condicions pel seu rescat amb diner públic passaven per
crear un “banc dolent” – on volíeu anar a parar amb un nom que fa fàstic! -,
per “restaurar i enfortir la solidesa dels bancs espanyols i alhora minimitzar
el cost de la reestructuració als contribuents”. Nou mesos després de la parida
resulta que la criatura està anèmica, necessita caminadors i els contribuents vam
pagar la festa amb retallades a discreció. I ja veurem si amb una nova injecció
de vitamines la criatura aixecarà el cap o només farà una revifalla i haurem de
tornar a abocar-hi el sac a benefici d’inventari.
Malgrat confessar-vos la
meva supina ignorància financera, només tirant de beta de sentit comú em
semblava que la creació d’una societat de gestió d’actius (banc dolent), per si
sola no resoldria ni el problema dels “actius tòxics” ni la bancarrota del
mercat immobiliari, sinó que palesava com el govern havia posat els interessos
de la banca per sobre dels interessos dels ciutadans (avaladors forçats, en
última instància, de les més que possibles pèrdues ocultes). Així ha succeït
fil per randa: la banca no s’atreveix a obrir l’aixeta del crèdit perquè no
se’n refia de la camisa que porta i tem enganxar-se els dits. I com que cada
dia que passa creix la morositat i la pressió judicial dels estafats, la banca
només pensa en fer provisions de fons extraordinàries mentre duri la moguda de
les preferents i l’obsessió per liquidar les hipoteques mitjançant la dació en
pagament, i per molt que des d’Europa els hi piquin la cresta no pensen pas fer
córrer diner per desencallar el consum intern i fomentar el creixement. Al contrari,
pretenen que el país s’entrampi en un segon rescat sense donar cap garantia que
aquests diners vagin a les pimes, als emprenedors o als consumidors i que el
més probable sigui que serveixin per acabar de fer neteja a les clavegueres. Francament,
ja no sé que és pitjor de tot plegat: si una banca tan insaciable i egoista o
uns governants tan calçasses com els que tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada