LA LLIÇÓ D'UN MESTRE

                 Ahir vaig tenir una d’aquelles satisfaccions íntimes que justifiquen amb escreix l’esforç de mantenir cada dia aquest blog de reflexions viu. Un autèntic mestre, l’amic Josep Maria Damas, va deixar-me un comentari de gran categoria humana i intel·lectual al peu de la meva reflexió sobre la guerra de guerrilla de les banderes. M’ha semblat que us havia de fer compartir la seva lliçó de sensatesa: “Josep Maria: De vegades em sento un "bitxo rar". Noto aquests temes ja com molt lluny de mi, potser és degut a que per la meva edat i el meu historial clínic em sento ja més a prop del viatge amb Caronte que de la passió per les banderes, siguin les que siguin. Quan em toqui pujar a la barca, Déu vulgui sigui dins de molt de temps, no em fixaré en quina ensenya porta, suposo que serà una que les englobi i uneixi totes sense preferències ni distincions davant del foc víking. No ho puc evitar, sento ja una gran distància envers tot això, i m'estimo tot i tothom. El meus exalumnes porten banderes de molts tipus, i també me’ls estimo tots i totes per un igual. Fins i tot m’és igual que els polítics em baixin la pensió de jubilat com diu la premsa d’avui. He après a viure amb molt poc, sorprenentment molt poc. Crec que m’he tornat tant franciscà com en Francesc, l’actua-la de Roma i l’antic d'Assís... I mentre escric això, el meu germà gat, un molt digne felí, em mira i somriu amb complicitat...”

            Efectivament, la lliçó d’estoïcisme que traspua aquest comentari regalima també un sentiment de rebel·lia, compartit per més gent de la que ens podem imaginar perquè, normalment, aquesta gent fuig d’esbombar el seu estat d’ànim i es conforma donant testimoni cada dia, simplement sobrevivint amb dignitat, del fàstic que li fa que tenint els problemes seriosos que tenim es perdi el temps en picabaralles de pati d’escola o en debats estèrils. I que com expressió de rebuig per la deriva a que ens porta l’ambició i l’egoisme d’uns quants recorre a l’esperit franciscà per engaltar totes les que li caiguin, però sense resignar-se a acotar el cap ni donar-se mai per vençut, plantant cara sense fer escarafalls i escarnint les decisions dels governants que s’han begut l’enteniment amb una actitud tan burleta com la del seu germà gat... En fi, benvolguts tots els que de tant en tant em llegiu i m’encoratgeu! I a vós en particular, mestre Damas, gràcies per una lliçó magistral expressada en tan poques paraules.