No m’hi volia ficar,
però crec que la dimissió del director general de presons quatre dies després
de la pantomima que va fer al Parlament, negant que fos veritat res del que es
remorejava sobre les seves suposades aficions a
l’espionatge d’amics, coneguts i saludats no es pot deixar passar sense puntualitzar-la.
Quan un polític esquitxat de sospites dimiteix es sol dir que el gest l’honra.
Doncs mireu, no! ¿No us sembla que el senyor Martorell ha fet el pallasso destorbant
una colla de diputats de feines més importants i productives que escoltar la seva penosa i poc convincent
exculpació? Si ja pensava dimitir sobrava el numeret. I si no pensava donar-se
per la pell sinó que s’ha vist obligat a baixar del burro, els que li varen ballar
l’aigua en aquella compareixença i li varen fer de fiador, després de deixar-lo
caure com un pellissot potser també haurien d’explicar alguna cosa més d’aquest
sainet. Perquè ningú amb una mica de pesquis els hi comprarà aquesta òpera bufa,
que es tornarà a repetir el dia, si és que arriba, que es corri el vel de tot
l’afer Palau i les derivades polítiques i que ja té precedents en els casos
Pallarols i Ficosa.
No obstant això, alguna
cosa s’està movent i encara que es vagi a pas de tortuga ranca sembla que
potser sí veurem que la justícia actua sense contemplacions. Que el banquer Blesa
hagi tornat a la cangrí sense fiança és un bon principi, sobretot després d’escaquejar-se’n
dipositant en temps record Guinees la burrada de 2.2 milions d’euros, que no és
xavalla sinó una gesta que no està a l’abast dels xitxarel·los com nosaltres. I
per primera vegada, tanmateix, al director d’una sucursal bancària de tercera
divisió un jutge l’ha empaperat per
aconsellar “preferents” a passerells. Alguna cosa es mou, cert; però no prou de
pressa com per esperar que es faci net de totes les catifes i es faci endreça a
tots els armaris fins que no quedi roba bruta i cap rata amagada. El cas
Martorell és un exemple, però del cinisme polític i de la manca d’ètica dels nostres
representants i dels seus escolans d’amén: només tiren la tovallola quan es
troben acorralats, però aguanten tant com poden proclamant que estan més nets
que una patena quan el tuf sovint se sent des de la cantonada. Deuen pensar que
hi ha més dies que llonganisses i qui dies passa anys empeny, perquè les coses
de Palau – mai més ben dit envistes de la patxoca com avancen les instruccions
dels casos Millet, Duc, Gurtel i companyia – van podrint-se lentament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada