Follow by Email

dijous, 27 de juny de 2013

BEQUES PER A TOTHOM PERÒ, A FONS PERDUT?

Per fer una bona truita s’han de trencar uns quants ous, de la mateixa manera que per entomar una reforma de la política de beques s’ha de començar per una anàlisi honesta i pragmàtica: a ningú se li pot negar el dret a treure’s una carrera però tothom ha de ser conscient que l’ensenyament superior té un cost elevat i que no seria just que qualsevol que ho desitgi pugui matricular-se a la universitat a benefici d’inventari. A la meva manera de veure, és irrellevant on es situa la nota de tall per optar a una beca, ja que la qüestió és que  es prengui consciència que qui vulgui estudiar a costa dels impostos dels contribuents ha de tenir clar que les ajudes no són a fons perdut i que, sobretot quant els recursos són minsos, s’ha de ser molt exigent amb l’esforç i aprofitament de la igualtat d’oportunitats. La forma de reglamentar-ho ha de ser objecte de consens i en la negociació es poden defensar totes les fórmules possibles d’amortització de la totalitat o d’una part de les beques, però en el ben entès que les ajudes s’han de retornar i que els estudiants no poden decantar-se-la ni elegir carreres per caprici sinó amb criteris de sostenibles. Quan la societat paga dels seus impostos els estudis superiors d’una part dels ciutadans, almenys s’ha de procurar no engreixar les files de l’atur formant titulats sense sortida, perquè algunes carreres tenen overbooking assegurat.


            La duresa de la crisi econòmica ha acabat fent efecte fins i tot en un dels col·lectius que semblaven més resistents a l’atur: els titulats universitaris. L’any passat a Espanya es va tancar amb gairebé un milió (el 12,4%) de graduats superiors a la recerca de feina en l’especialitat acadèmica que havien escollit. Es tracta d’una de les taxes d’atur més altes entre universitaris a Europa, on la mitjana es situa en el 5,2%. El fet que la taxa d’aturats universitaris sigui més baixa que la dels treballadors sense formació, no por servir de consol ni amagar el fet que una part important d’aquests titulats no trobem feina per culpa d’una mala planificació de les expectatives del mercat. I com que quan les aigües baixen remogudes tothom mira de treure’n profit, resulta que s’estan escoltant propostes més o menys raonables d’amortització dels recursos posats a disposició dels estudiants, a partir de la llicenciatura i de l’exercici de la carrera. No entrarem ara en el detall del “com” fer-ho perquè se’ns podria fer de nit. Però una cosa és segura: les beques no es poden atorgar a fons perdut. Ara bé, si les matriculacions no vigilen la demanda real de llicenciats pot passar com a EUA: que els estudiants deuen 800.000 milions d’euros en crèdits concedits amb la condició de tornar-los de mica en mica encabada la carrera, però com que el mercat de treball no pot absorbir-los, el deute generat per aquest concepte supera el de les targetes de crèdit. Això vol dir que totes les masses piquen i que el dret a estudiar una carrera no és il·limitat ni arbitrari. Precisament, es van inventar les beques per garantir que ningú que valgui quedi arraconat per manca de recursos, però com deien els avis: on no hi ha mida ella mateixa s’imposa.       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada