Ara que, per primera vegada sembla que s’ha girat la
truita, i que hi ha una opinió pública cada dia més decantada envers el
sobiranisme, caldria que algú amb el cap fred expliqués el full de ruta per
administrar “el dia després”, no fos cas que quan arribi l’hora de la veritat,
ens agafi a tots plegats amb els pixats al ventre. Ho dic, perquè espigolant el
que s’escolta per les cantonades, em queda la sensació que massa gent, per
suposat de bona fe, creu que l’èxit de l’aventura independentista rau en
l’espontaneïtat, en certa improvisació i, sobretot, en la rauxa. I aquest
tarannà tan confiat en què algú ja hi pensa, francament, em fa por. Catalunya
no es pot permetre cap pas en fals com el de l’octubre del 34, fent entrar el
clau per la cabota, entre d’altres raons perquè li costaria molt de refer-se’n
d’una segona patacada per no haver aprés bé la lliçó de la primera. Encara que
es dissimuli tant com es pot, el cas és que seria de molt mal administrar -
després d’exercir el dret a decidir - una victòria independentista aconseguida pel
canto d’un duro.
Tampoc no és recomanable recalcar que amb la clau de
la caixa en les nostres mans la crisi ens relliscaria, ja que encara que no
sigui políticament correcte parlar-ne en aquest moment, gestionar un Estat propi
no serà flors i violes i, sense cap dubte, costarà suor, llàgrimes i alguna
cosa més, mantenir-lo. Sobretot, si els conversos ho són per conveniències d’estómac
o de butxaca, més que no pas per sentiment. Si la majoria virtual que es desprèn
de les darreres enquestes d’opinió no es basa en la defensa del “dret històric”
a recuperar la sobirania nacional, sinó que part dels que s’han mobilitzat a darrera
hora veuen la sobirania com un “instrument” per millorar llurs condicions de vida,
a la llarga tindrem mala peça al teler. La societat catalana ha madurat sovint a
garrotades i avui que està disposada a acceptar els riscos d’un Estat propi, els
que pretenguin capitalitzar aquest canvi de capteniment han de tenir en compte
que la catalana es tracta d’una societat inestable i canviant, que si se sent decebuda
o enganyada es rebota de mala manera contra els que l’hagin portat a mal borràs.
Cal que se sàpiga, perquè es digui a bastament i ningú pugui al·legar després
ignorància, que aquesta festa no ens sortirà gratis i que no deixar-nos robar
més per Madrid no ens convertirà automàticament en potentats ni lligarem els
gossos amb llonganisses, sinó que haurem de suar - i molt! - la cansalada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada