QUI ESPERA ES DESESPERA

            No sé com, però quan ja la sobretaula del sopar setmanal de la colla anava esllanguint-se, la conversa es va revifar al tocar el tema de les llistes d’espera per operar-te. Diria que va ser l’Andreu el culpable, quan es va referir al cas del seu cunyat: - Us podeu creure que per fer-li una hernia s’hagi d’esperar set o vuit mesos? Tant que li agradava caminar i ara se n’ha d’estar perquè li fa un mal de nassos.

- Cony, que es posi braguer i no patirà tant – hi va ficar cullerada en Didac.

- Prou que ho faria, però el metge no li recomana. Ja em direu si hi ha dret que quan ets gran hagis de fer cua tant de temps, quan els vells de temps no en tenim gaire per perdre.

- Home, és que no hi ha diners i encara gràcies que les coses més urgents les enllesteixin ràpid – va matisar en Lluís.

- No sé pas que dir-te – féu la Berta -, per a una persona de vuitanta anys, que li arreglin els galindons avui o d’aquí a un any és de vida o mort.

- Apa, no exageris tu ara! Jo comprenc que si t’han trobat un tumor t’agafin de seguida, però hi ha coses que es poden esperar – li replicà la Carme.

- Que tampoc va tan ràpid ara amb les urgències, no et pensis. Sabeu com es pateix esperant tanda, sobretot a la nostra edat, com diu la Berta?

- No pretendràs que facin discriminació positiva a favor dels vells...

- Doncs mira que et dic: no seria cap disbarat, si anéssim a mirar que estem en temps de descompte.

- I ens faries passar davant de tothom, inclosos dels que tenen tota una vida per davant? Al cap i a la fi, nosaltres ja anem de retirada – en Jaume sempre procura tocar de peus a terra.

- Si, però digues el que vulguis no saps com es pateix quan veus que el poc temps que et queda te l’has de passar fent cua. Com que els que manen no s’hi troben perquè sempre els hi fan un forat, no s’hi posarà pas remei a aquesta injustícia - sentencià l’Àngels.

- Ja és difícil de manegar tot plegat. Jo, francament, no sabria pas com triar qui ha de passar primer pel quiròfan, perquè qui té el mal se’l vol treure de sobre quan més aviat millor i si anéssim a parlar, tothom tindria raons per defensar que a ell li toca abans.

- Pagant sant Pere canta, te’n vas a la privada i et faran nou l’endemà mateix.

- Home, que et penses que tothom s’ho pot permetre? Veieu, sempre acabem igual: si tens diners et bateges. Vatua els diners!

- Per això serveixen els racons.

- Tant que dius del temps que et queda, si et gastes el racó quan et vingui un altre mal de ventre com te’n sortiràs?

- Sabeu què us dic, que això no ho arreglarem pas per molt que ens hi passem la nit – conclogué en Pep -, la solució és que no hi hagi llistes d’espera per a ningú i no pas discutir a qui li toca passar primer. Que no es gastin els diners comprant avions!