Follow by Email

dissabte, 1 de juny de 2013

QUAN LA PLUJA DE LA TARDOR ENS RENTI ELS ULLS - conte premiat al VII Concurs de Relats de Sant Joan Despí

1
            Se sabia totes les absoltes de memòria i podia repetir de raig els sermons dels capellans de totes les parròquies de la ciutat: el seu entreteniment consistia en no deixar-se perdre cap funeral. Havia demanat el torn de tarda a la impremta, de manera que tenia els matins lliures per repapar-se en la seua ceba, ja que d’enterraments se’n feien molt pocs a la tarda d’unes temporades ençà. S’ho passava bé, com una criatura, anant d’una església a l’altra, seguint el fúnebre itinerari del dia, que es planificava repassant les esqueles del diari, aprofitant que el tenia de franc perquè el tiraven a la seua impremta.  A vegades, no tenia més remei que arribar tard o escapolir-se abans de la darrera absolta, per tal no fer salat a la següent cita els dies que tenia un repertori atapeït. De fet, en tenia prou observant una estona les cares dels assistents; sobretot de les persones que representaven això que se’n diu “el dol“. Perquè no se li escapés cap detall, solia asseure’s en un banc lateral, procurant passar quan més desapercebut possible millor: per aquesta raó vestia, a més a més, el menys esverat possible i procurava no cridar l’atenció en cap aspecte. Malgrat això, la seva reiterada presència en tants de funerals havia acabat despertant, per força, la curiositat de més d’un enterramorts. Àdhuc, més d’una vegada li van demostrar una certa tírria passant de llarg al repartir els recordatoris, suposant que d’aquesta manera li tocaven el botet, i algun de més decidit va deixar-li clar que no els feia cap gràcia trobar-se’l com un estaquirot, fent la papallona a cada enterrament. Però l’home feia com si sentís ploure i mai protestava si li deixaven anar alguna indirecta. De manera que, a la llarga, els de la funerària van acabar ignorant-lo.

2
            Tampoc als de casa seua els hi havia dit re de què feia quan no treballava, perquè estava convençut que ho considerarien una raresa i la Berta, sa germana gran, no estava pas per brots i de ben segur no pararia de burxar-lo fins a treure’n l’entrellat d’aquella manera tan rara de passar l’estona. L’home, que deuria tenir uns cinquanta anys si no ho tinc mal entès, vivia rellogat a casa de sa germana des que aquesta es va quedar vídua: cadascú se la mirava d’una manera diferent aquella relació de conveniència.
L’home deia que era per fer-li companyia i donar-li un cop de mà perquè no arribés tan escurada de butxaca a final de mes, amb l’escarransida pensió. La Berta, en canvi, estava segura que havia recollit son germà conco com aquell que fa una obra de caritat, perquè estigués ben cuidat i mengés calent. Una neboda que venia de tant en tant a treure el nas per la casa, havia pronosticat de seguida que la parella de tiets no trigaria gaire a tirar-se els plats pel cap. Però ja feia temps que es mantenia aquella relació i no semblava pas que cap dels dos fes nosa a l’altre. De fet, entre els funerals i la impremta es veien poc els dies feiners i pel que fa als festius l’un es passava el matí al cementiri i l’altra a missa. Només la tarda dels diumenges la consumien plegats a la sala d’estar: ella pendent dels serials de la televisió i ell aïllat amb uns auriculars a l’orella penjat del futbol. Per tant, com que de conversa més aviat en gastaven poc a aquella casa, mai va sorgir el tema de l’estranya afició i, així, l’home es va estalviar d’explicar quin gust trobava als funerals i als cementiris. Potser si n’hagués tingut l’oportunitat de parlar-ne, l’home tampoc no hauria sabut com posar-s’hi per explicar-ho, sobretot perquè la Berta li entengués unes justificacions tan subtils.


3
            La veritat és que l’home gairebé ni se’n recordava de quan li va entrar la mania d’encantar-se mirant la gent plorar. Ja que era aquest el motiu de la seua fixació: anar a la recerca del drama, del moment més colpidor, de la pena i el desesper en estat pur. Quan una mare que enterrava un fill es desfeia en plors i la tenien mig d’arrossegar perquè no caigués abraonada damunt del taüt, a ell les llàgrimes li vessaven dels ulls com rius desbordats, envaint-lo una sensació tan tremenda de felicitat que seria difícil de fer-la comprendre als demès, per molt que s’hi esforcés. Ell necessitava, senzillament, plorar per ésser feliç; però el plor no li provocava el sentiment, sinó que era quelcom que jo no sabria descriure d’altra manera que com l’efecte reflex del dolor que sentien els altres: quan més veia patir, més aviat ell arribava al clímax de la satisfacció, de la felicitat total. Per plorar, necessitava veure plorar. Alguna vegada, molt poques, que es va veure obligat a donar explicacions de la seua pena als que, sense coneix-se’l, s’esborronaven de veure’l tan desfet, va confessar-los: - Si no pogués plorar, seria home mort.
 En qualsevol cas, el que no sabia ningú, és que la seva incontinència llagrimall no pretenia, ni remotament, donar suport a uns familiars desesperats i esmaperduts, ni molt menys recordar la memòria d’un difunt que sovint ni sabia quina cara feia. Simplement, ja us ho he dit, es tractava d’un acte fisiològic - d’higiene personal, com si diguéssim -, que per ell era tan imprescindible com respirar o orinar i que no podia provocar-se’l d’altra manera que veient com ploraven els altres. Així de senzill i d’estúpid, si voleu: però les coses són com són i jo, pobre de mi, no les puc pas contar d’una altra manera. Ara que us ho he confessat, me n’esgarrifo i tot. Ja us ho ben asseguro, no voldria pas patir una malaltia com la que va arreplegar aquell home! Perquè el pobre pallús quan plorava, les seves llàgrimes només eren una quantitat del líquid salat que tenia de destil·lar el seu cos per trobar-se a gust i tranquil, però no li veies a la cara una mínima ganyota de desconsol sincer que justifiqués tal devessall. Si no les hagués pogut treure, potser les llàgrimes l’haurien acabat ennuegant convertides en mocs espessos.
4
El problema era que l’home va acabar no sent-ne conscient que patia una malaltia, ja que ell es creia que posseïa un do. Com aquell que refila com una cadernera sense haver après musica. I aquesta va ésser la seua perdició: aprofitar-se d’una malaltia pràcticament desconeguda en el repertori mèdic, per fer-hi negoci. La cosa va començar quan per casualitat: a un enterramorts més llest que d’altres empresaris del seu gremi, cansat de entrebancar-se amb l’home ploraner a totes hores espiant els funerals, se li va encendre la bombeta de cop i volta. Per què no aprofitar la debilitat d’aquell pellingot per treure’n profit?
Quan li va proposar l’home se’l va treure de sobre tot ofès, fent-se el desmenjat. Però després que s’hi passés rumiant tota la santa nit, li va semblar que prou que es podia provar: al cap i a la fi, només es tractava d’anar als funerals a plorar “oficialment”, en comptes de fer-ho d’amagatotis. És a dir, la pensada de l’enterramorts consistia en oferir un servei complementari als familiars del finat: el de ploraner. Ja n’hi havia precedents, inclús la bíblia en parlava de colles de dones que acompanyaven les vetlles dels morts planyent i somicant teatralment. Però el cas de l’home era diferent: l’exuberància dels seus llagrimalls el convertien en un fora de sèrie. No tindria competidor possible al mercat i l’enterramorts estava segur que, si feien tractes, arrodoniria encara més el seu pròsper negoci ara que a cada cantonada li sortia competència. L’home no va trobar cap disbarat que, a sobre de satisfer les seves necessitats fisiològiques, li paguessin diners per dedicar-se a allò que més plaer li donava a la vida. Tanmateix, tampoc no va considerar que tingués de fer-ne cinc cèntims a la Berta d’aquesta feina extra i va comprometre’s, sense donar-hi més voltes, a  plorar a preu fet.
5
            Però no va durar gaire l’eufòria. Els més decidits a contractar aquell servei complementari de la cerimònia funerària eren, justament, els familiars d’un mort al que no els venia gaire de gust plorar i, per tant, no els hi feia res llogar les llàgrimes d’un altre en un moment tan delicat, convençuts per l’enterramorts espavilat que mantenir les aparences en aquests casos era senyal de senyoriu.  L’enterramorts, que com veieu era molt fi pels negocis, oferia el servei com si no es tractés d’un servei: l’home formaria part del dol i ningú sabria que el seu desconsol tenia un preu i que les llàgrimes eren de mercenari. Els familiars interessats en fer veure com se l’estimaven al difunt també ho preferien així, doncs no es notaria tant la seva sequera ploranera en un dol de tramoia.
Tot estava, doncs, tan ben lligat i planificat fins al darrer detall, que ningú es podia imaginar que el projecte se n’anés tant de pressa en orris: pràcticament en un obrir i tancar d’ulls. I és que ni l’enterramorts ni l’home havien previst el més indispensable: que algú tenia d’encebar les ganes de plorar del ploraner professional. L’home, ja us ho he explicat al començament, no plorava si no veia plorar. Ell era incapaç d’obrir l’aixeta per si sol. Ni el seu cor ni el seu cervell donaven per tant. I com que els que el llogaven era per estalviar-se de fer ells mateixos el numeret del ploramiques, les llàgrimes de l’home es feien plegar. Més ben dit, no hi havia manera que plorés si algú no començava primer. Al final, l’enterramorts va calcular que si tenia de llogar-ne un altre, de ploraner, perquè engresqués l’home no li sortirien els números i, per tant, el negoci va anar de mal borràs quatre dies després de l’estrena.

L’home, però, continua avui prenent-se la medicina per controlar la seua malaltia crònica, assistint a tants de funerals com el cos li demana. De fet, ara a algun menys, perquè l’enterramorts escaldat pel negoci fallit no li deixa posar els peus als que ell organitza i s’ha hagut de buscar la vida a altres pobles. Total, que si us hi fixeu bé, amagant-se pels racons de més d’una església o als bancs d’un tanatori, durant els funerals hi descobrireu persones com l’home del conte que necessiten plorar però que no saben per què ploren. No els hi pregunteu re, no paga pas la pena. Algun dia, potser, la pluja de la tardor ja els hi rentarà els ulls.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada