SECRETS D'ALCOVA

Com tots els matins de l’any, també avui he penjat una de les meves reflexions que, encertades o no, procuro estiguin netes de pols i de palla. Però aquest mati m’ha passat una cosa estranya: ahir em vaig assabentar que una coneguda de qui feia temps no en sabia res havia perdut l’home en un accident de cotxe i la filla petita que viatjava amb ell s’havia quedat en una cadira de rodes. I m’ha passat pel cap la ximpleria de canviar la reflexió per un conte que vaig escriure fa temps i que va guanyar un premi de narrativa i tot. M’ha semblat que si la dona el llegia, potser l’ajudaria a passar el dol. El conte porta per títol ** SECRETS D’ALCOVA ** 

SECRETS D’ALCOVA

1

            Ningú se la creu; però tant se li’n dóna. S’ha atipat de passar per enze. I tampoc no pensa justificar-se més. De què li va servir sincerar-se amb el seu cosí Sergi, revelant-li el secret més preuat? De res: per agafar una enrabiada i prou veient com a aquell li faltava temps per escampar-ho arreu, escarnint fins i tot el deix de papissota que li havia quedat després de la trompada, per fer més gràcia. La nena va deixat dit a sa mare que no volia veure’l més a aquell capsigrany, que no calia que tornés a fer-li companyia. Ja es va adonar que a sa mare se li feia estrany de comprendre que l’hagués avorrit de cop i volta i li semblà que no pensava fer-ne gaire cabal del que li havia dit.

- A què ve ara, aquesta sobtada rebequeria? – li va preguntar a la nena, fent aquell posat de màrtir que a ella tant la fastiguejava i que solia ésser símptoma d’estar covant un retret recargolat propi de la seva collita de frases fetes.

En efecte, no va trigar gens a escopir-lo: - no veus que és gairebé l’únic amiguet que et queda!

Sa mare, no només no l’entenia sinó que no parava de tractar-la com una criatura, referint-se sempre amb diminutius a tot allò que l’envoltava, fossin persones o coses. No se n’havia fet càrrec que havia crescut, quan precisament ella hauria de ser qui més ho notés: no deu ser el mateix rentar, vestir i despullar una nena de dotze anys, tirant a escanyolida, que fer-ho amb una fardassa com ella, de quasi disset, que s’hi havia tornat a còpia de només menjar i jeure. Sovint la nena no entenia ni com s’ho engiponava sa mare per remenar-la amb tanta traça com tendresa; a vegades hagués volgut encongir-se com una cuca per no ser-li tan carregosa, agraint-li d’aquesta manera el coratge de voler-s’ho fer tota sola.

En el seu estat, no és que li entusiasmés massa que la grapegessin un coi de persones desconegudes. Per això li sabia greu que, justament sa mare  no fes una mica l’esforç de creure-se-la. Li feia l’efecte que tota la dedicació que esmerçava en ella, era com si respongués a una mena de penitència autoimposada per purgar algun pecat imaginari o per implorar – posant com a penyora la seva abnegació absoluta per la nena – un miracle impossible. No ho podria pas assegurar amb tota certesa, però a vegades se li acudia que sa mare patia del mal de sentir-se culpable. El que no tenia volta de fulla era que es negava a acceptar – tossuda com una banya de marrà – que la filla es quedaria definitivament com un putxinel·li trencat, anant del llit a la cadira de rodes.

No obstant això, el que més li dolia era que no volgués comprendre que, malgrat hagués acabat com una ninoia de parrac, el seu cos fos capaç de pensar, sentir, emocionar-se i patir, com si mai hagués passat res de res. Fins i tot, amb més intensitat que abans d’estimbar-se a la sortida d’aquella corba que el pare va agafar de gairell, una mica massa de pressa. Segons sa mare a causa que ella l’havia posat nerviós de tan repetir-li que anés amb compte perquè s’envelava  massa. Aquest era el drama de des de l’accident s’havia instal·lat a casa: que sa mare feia cinc anys que es consumia en el remordiment, no perdonant-se el mal que estava convençuda entre tots dos li varen fer a sa filla, dany del que voldria rescabalar-la com fos per treure’s de sobre aquella obsessió malaltissa. Mentrestant, la nena lluny de qualsevol ressentiment malicós ni de cap esperança incerta, només maldava perquè sa mare se la cregués quan li diu que tot sovint la feia petar amb el pare des del finestral del seu dormitori. Però, vertaderament qui se la podia empassar una embolada com aquesta?

2

            Mai hauria dit que amb el pare pogués esplaiar-s’hi tan bé, com una noia adulta, sense amoïnar-se per si s’explicava prou perquè l’entengués: ell sempre comprenia de què li parlava, inclús a vegades li endevinava el pensament. Tanmateix, li estimava que de tant en tant es passegi davant el finestral que sempre volia obert de bat a bat, acompanyat de veïns del barri de quina fesomia només se’n recordava vagament d’haver-los conegut de vista i dels quals ara, a còpia de passar i traspassar acompanyats del pare, ja se n’havia fet amiga.

De bon principi, com us dic, venien de bracet del pare; però d’un temps ençà ja gosaren rai de treure el nas tot solets i sempre que podien, fins i tot es quedaven rondant una bona estona fent-li companyia. No pas sempre, ja que més aviat les seves trobades alguns dies semblaven visites de metge: passaven de resquitllada com si tinguessin molta feina endarrerida. Però sempre tornaven i tal com la nena diu: això és l’únic que interessa. Inclús alguna vegada els acompanyava gent que a ella no li sonaven de res, però amb la qual de seguida també feien barrila.

El pare era més car de veure, però quan la visitava sempre procurava donar-li una sorpresa: per exemple, portar de bracet algú que ella no veia des de feia temps i que sabia li faria il·lusió de tornar a veure. L’altre dia, sense anar més lluny – i aquest fou el motiu de l’enganxada amb en Sergi – el pare va aparèixer amb el senyor Vila Closes, aquell veí artista tan educat i amable, que sempre que se’l trobava pintant pel carrer qualsevol dia que hi hagués concurs de pintura ràpida, li deixava fer-hi una pinzellada de verd salvatge o de groc pellofa - els seus colors preferits – en el quadre que enllestia contrarellotge.

El senyor Josep, aquell dia que el pare va portar-lo al finestral, prenia de la mà com si fossin criatures que acompanyava a l’escola, a dos amics que li volgué presentar: - Mira, Anna Maria, saluda al dibuixant Vilanova i a en Salisi, un altre pintamones com jo. En Ramon ha traspassat de matinada i, per celebrar el retrobament, anem a plantar els nostres cavallets al cim de Collbaix, per deixar-nos fondre en la posta de sol esplèndida que es prepara per avui.

Quan, trasbalsada i sense poder-se’n estar un dia més de revelar el seu secret, li ho va explicar tot fil per randa al seu cosí i en Sergi se la va quedar mirant com un estaquirot i, després, se li va petar de riure a la cara com un imbècil.

3

            En la soledat del dormitori, estacada al llit o la cadira setmanes i més setmanes, no era fàcil entretenir-se. Sobretot considerant que, fora de sa mare i d’en Sergi, no volia veure ningú més perquè no suportava els posats ridículs de falsa compassió: per molta pena que els hi fes, no era lògic que a la poca estona no sapiguessin què dir-li i fotessin el camp abandonant-la sota un cobrellit glaçat que li multiplicava encara més la sensació de solitud i desesperació. Una tarda de forta migranya, poc abans del capvespre, va ser quan va veure per primera vegada al pare, palplantat davant el finestral. De primer el va confondre amb un núvol, però al parar-hi atenció va reconèixer sense cap mena de dubte en aquell manyoc de cotó fluix rodamón la silueta imprecisa del rostre enyorat. Al adonar-se que l’havia reconegut el pare va somriure-li, picant l’ullet amb picardia; - què et pensaves, princesa, que érem núvols?

            Allavonces li va revelar el gran secret del més enllà: que els esperits dels morts vagaregen en forma de núvol pel firmament de pobles i viles on varen viure. Però no tots, només els que accepten aquesta forma de reeixida. El pare li va assegurar que convertir-se en núvol era la forma més agradable d’enfrontar l’eternitat, sobretot si s’aconseguia trobar una bona colla amb qui avinguessin.

Els núvols, li va confessar que no eren altra cosa que un baf d’aigua que el vapor infla i que el vent arrossega i desboca, als quals s’hi enfilen els esperits afaiçonant-los de personalitat amable i aviant-los, discretament, a complir el seu efímer però meravellós destí: rondar, plàcidament enjogassats, a regar terres de secà i les flors als balcons i a les terrasses de les ciutats. El que passava és que no tots els núvols es deixen muntar fàcilment. Alguns estan posseïts - des arran mateix de les lleres dels rius o de les bancades de la mar - per dimonis, que són esperits malvats que només pensen en fer tant de mal com poden, carregant panxades d’aigua o de pedra, barallant-se escandalosament entre ells fent saltar llamps i centelles a cada trompada.

Mentre el pare, embolcallat de núvol tranquil li explicava tot això, ella barrufava. Ja se n’hi hagués anat de gust a afegir-s’hi a la colla del pare i dels seus amics sense cap recança. Però quan va intentar fer-li entendre una cosa tan simple al seu cosí, en Sergi se la va rifar. I el pitjor va ser quan sa mare li va etzibar, en un dels seus rampells d’abatiment periòdics, que estava boja. Tant contenta com estava i sa seva mare només tenia ganes de plorar. Però s’ha acabat: ja no compartirà amb ningú més el seu secret! Ja s’ho trobaran el dia que pugui ésser lliure com el pare o el senyor Vila Closes.

            Feia dies que el sol picava de valent i el blau del cel només l’enterbolia la calitja. De cop, un cap de núvol, fent-se el distret, va arrambar-se prop del finestral per fer-se notar descarregant quatre gotellades: les justes per regar els geranis del balcó. Si sa mare o en Sergi s’hi haguessin fixat una mica, haurien comprovat que només el balcó de la seva casa estava mullat.