BON DIA I QUE SIGUEU FELIÇOS, MALGRAT TOT

 Els darrers mesos han estat milers els individus de totes les categories socials dels quals, en un moment donat, enquestadors públics o privats han exigit amb més o menys pretensions científiques respostes vàlides, coherents i rellevants que valoressin el nivell de felicitat o de satisfacció amb la vida que portaven. A partir d’aquestes confessions, dotzenes d’experts en sociologia més o menys fantasmes s’han vist en cor de parir les més peregrines elucubracions sobre com és determina i mesura el benestar i la felicitat. Ara bé, la qüestió seria determinar amb absoluta certesa què ens fa feliços, però, d’això rai, no hi ha manera de treure’n l’aigua clara. En el món dels que es dediquen a viure d’engiponar estadístiques que abonin els interessos de qui les encarrega, hi ha una autèntica fal·lera per com es comporta el PIB, això que mesura la riquesa econòmica produïda, perquè els saberuts l’ha posat com a referència infal·lible del progrés de la societat i del benestar de la població.

Però, vet-aquí, que és una constatació força compartida que aquest únic indicador no és prou fiable per definir la qualitat de vida de les persones, una qüestió amb tantes arestes com interpretacions possibles. La nostra qualitat de vida, el nostre benestar o la nostra felicitat en definitiva, són sensacions que només les podem definir nosaltres mateixos sense haver de recórrer a setciències ni a oracles. I és que malgrat es digui el contrari, no és tan senzill adaptar-se a anar a menys i encara que arribi un moment en que sembli que sí, la veritat és que no. És normal, per exemple, que les persones no s’adaptin a estar a l’atur, però la sorpresa és constatar que aquesta mala experiència afecta i influeix sobre la seva felicitat fins i tot després de trobar una nova feina si aquesta és pitjor que la que tenien. De fet, estudis recents apunten que la capacitat d’adaptació de les persones a les privacions ha estat sobrevalorada intencionadament, ja que si bé és cert que segons com es poden entomar de bon grat circumstàncies adverses, això només passa si hom creu que són tan passatgeres com un refredat: quan no es troba ni per l’amor de Déu una unça d’esperança a l’horitzó, la felicitat s’escantona per totes bandes. Per tant, no hi haurà ciutadans feliços si tota la societat, en la mesura que a cadascú li correspongui, no s’esforça en sembrar i mimar l’esperança.