Follow by Email

dimarts, 4 de juny de 2013

A LA RECERCA DE LA FELICITAT

Fins no fa pas tant, en el món occidental el concepte felicitat anava de bracet amb salut, riquesa o poder i era quasi ofensiu pensar que un poca-roba pogués tenir dret a ser feliç. Per altra banda, vantar-se’n de ser-ho els que anaven forts d’armilla podia també ser considerat pels pelacanyes com una falta de respecte. No cal fer-ne escarafalls! Hem mamat d’un sistema que admet hipòcritament i amb la boca petita que el fet de tenir més diners no condiciona positivament la felicitat, però a l’hora de la veritat ningú es conforma a ser més pobre que ahir o a no fardar tant com els veïns. Aquesta és la mare dels ous de la infelicitat: que els desitjos sovint corren més que els possibles o, per dir-ho sense embuts, que sempre es sospira pel que no es té. Els que hi entenen diuen que l’ésser humà ha nascut per ser feliç i que cadascú pensa que només en serà en la mesura que aconsegueixi el què vol; però el problema és que quan ho aconsegueix ja no li troba la gràcia ni en té prou i necessita penjar-se d’una altra fita que li permeti seguir mantenint la il·lusió que quan l’atrapi, llavors sí que serà feliç del tot.


En el món dels que es guanyen la vida engiponant estadístiques que abonin els interessos de qui les encarrega, hi ha una autèntica fal·lera per com es comporta el PIB, l’índex que mesura la riquesa perquè algun saberut l’ha posat com a referència infal·lible del progrés. Però vet-aquí que aquest indicador convencional no és capaç de mesurar la qualitat de vida real de les persones ni si són felices, perquè això de la felicitat és una qüestió amb infinites arestes. El benestar o la felicitat en definitiva, són sensacions que les podem definir tot sols sense necessitat de setciències ni d’oracles. I malgrat es digui el contrari no és tan senzill conformar-se a anar a menys i encara que sembli que sí, la veritat és que hom es considera un fracassat infeliç quan les expectatives que tenia són impossibles de satisfer. La capacitat d’adaptació de les persones a les privacions ha estat sobrevalorada i si bé és cert que segons com es pot entomar amb bona cara els mals vents, sempre serà imprescindible que s’estigui convençut que són tan passatgers com un refredat. És quan no es veu ni per l’amor de Déu un pessic d’esperança a l’horitzó, que la felicitat s’escantona sense remei.. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada