DE SIS MESOS EN SIS MESOS

            Els que tenen la vida hipotecada temporalment per una malaltia i han d’atendre un venciment cada sis mesos si us plau per força, aprenen a viure-la més intensament, per si de cas. Si són optimistes de mena no ho tenen tan pelut com els més sensibles i porucs, però d’algun racó tots treuen forces de flaquesa i acaben sent devots practicants del carpe diem per sobreviure a l’angoixa de les proves i a l’espera dels resultats. Anant pel carrer no te n’adones perquè cap de les persones amb qui et creues ho porten escrit a la cara; ara bé, quan et passeges per un hospital per qualsevol incidència, et sorprèn que hi hagi tanta gent que visqui amb l’ai al cos, pendent de si s’ha superat amb nota el darrer examen i de si pot organitzar l’agenda a sis o dotze mesos vista. Podem estar cofois que els protocols de les revisions periòdiques es compleixen al peu de la lletra en els circuits de la sanitat pública catalana. Tot és millorable, però l’atenció que rep el malalt enganxat en aquesta roda de nervis, tant des de la vesant tècnica com de la humana, s’ha de reconèixer que té un nivell molt acceptable. Per aquesta raó, segurament, el calvari dels que s’hi troben és molt més suportable i les recuperacions definitives de la salut són cada vegada més abundants.

            Ja se sap, en medicina ajuda tant a la curació la teràpia com la bona predisposició del pacient. Ningú es cura malgrat ell mateix: si el malalt no hi posa voluntat té mala peça al teler. I quan s’acosta el dia de l’avaluació semestral o anual, mentre hi hagi possibilitats de suspendre la prova, és fa difícil de desar la por a la butxaca i fer veure que no passa res. Em deia una infermera l’altre dia, que a vegades no suporta com se la miren els pacients als quals fa una ecografia: els seus ulls s’hi reflecteix tota l’angúnia de la incertesa i estan pendents de cada gest o cada expressió, en un intent desesperat d’intentar desxifrar si van per bon camí. Afegia que li fan pena i que li sap greu no poder tranquil·litzar-los i escurçar el temps d’espera del resultat. El qual, per breu que sigui, es fa massa llarg i cada vegada que sona el telèfon el cor fa un salt tement una mala notícia. Ens esgarrifaria saber quanta gent viu espantada mentre dura aquest ritme pervers de sis mesos en sis mesos, però encara quedaríem més parats de comprovar com ningú tira la tovallola i tothom té el coratge suficient per sortir-se’n i per ajudar generosament d’altres a passar el viacrucis. A la meva manera de veure, es mereixen que hi pensem de tant en tant i si en tenim algun a la vora, li donem ànims sense tenir-li llàstima sinó admiració per la seva lluita en solitari per la vida.