divendres, 5 de novembre de 2021

TANT COSTA DE REMOURE EL PASSAT PER RECONCILIAR-NOS-HI D’UNA VEGADA?

 

El primer tràmit parlamentari de la nova llei de Memòria Democràtica – el debat i votació de les esmenes a la totalitat de PP, Vox i ERC – s’ha revelat com un retrat eloqüent i trist d’un país que continua sent incapaç d’arribar a un consens per treure ferro a cap dels assumptes encara pendents de resoldre i que podreixen les guerxes parets d’una democràcia aixecada a tall d’arrancar naps i a preu fet per uns arquitectes inexperts i escèptics. El debat ha estat agre, en alguns moments entre melodramàtic i colèric, en el qual totes les versions de la dreta parlamentària segueixen aferrades al pacte del silenci i d’oblit encolomat a una ciutadania atònita per por a que no es molestessin els militars, mitjançant el supositori d’una transició plena de forats i tancada en fals. Tanmateix, les esquerres - per una part els republicans catalans defensant un text alternatiu que refà de cap a peus l'original proposat per aprovar, i per altra Unides Podem anunciant esmenes profundes durant la tramitació posterior -, aposten per aplicar una estratègia que alguns comentaristes a sou dels mitjans reaccionaris especialitzats en dinamitar diàlegs i enteses, han qualificat “d’exorcisme històric” basat en la veritat i la reparació, a la manera del que van fer altres països europeus que van patir el feixisme, després de la II guerra mundial.

El portaveu republicà, Gabriel Rufián, ha insistit en la necessitat d’una llei que deslegitimi el règim del general Franco i que incorpori mecanismes, no només de reparació moral sinó també de restitució material. Em va semblar molt escaient, no me'n puc estar de dir-ho de passada, la descripció que el diputat d'ERC va fer de la llei promocionada pel gobierno: “és una llei de la Memòria sense memòria”. Li compro aquest joc de paraules i també l’afegitó que seguidament va dirigir als que titllaven els republicans d'intransigents: “el què s’han de preguntar vostès no és el perquè nosaltres som tan durs, sinó per què vostès són tan covards”. Vet-aquí, doncs, que la tramitació de la llei de la Memòria Democràtica serà convulsa, més que des dels faristols des de les bancades que es convertiran en improvisades barricades des d’on llençar insults i exabruptes a dojo. La llàstima és que les freqüents saragates parlamentàries fan palès que mentre l’astúcia dialèctica, la força argumental i la intel·ligència es poden combatre amb democràticament amb les mateixes armes, l’estupidesa és de mal rebatre i no té pitjor enemic que ella mateixa. A més a més, la seva imprevisibilitat la converteix en perillosa tant pels adversaris com, inclús, pels de la mateixa camada.

Com més conec la manera de comportar-se de ses senyories, més em decep la proliferació d'un tipus de parlamentarisme ignorant que li encanta donar lliçons d’història i d’ètica a tothom, en base a la seva presumpta “experiència política”, però que massa vegades del que volen ensenyar és tan poc rigorós amb la veritat que més valdria que no s'hi escarrassessin a fer passar bou per bèstia grossa. No hi ha res que m’emprenyi tant com que em diguin com m’he de sentir, per aquesta raó no puc estar d’acord amb els tiquis-miquis que en relació a remoure la Memòria Històrica son de l’opinió que si bé hi ha coses que de seguida es poden explicar, d’altres volen el seu temps i algunes no es poden dir mai. A la meva manera de veure, amb tancar els ulls o fer-se el sord no n'hi ha prou perquè el passat incòmode i que no agrada, deixi d’existir. En Pla escrigué al “Quadern Gris”, que massa sovint la història política l’escriuen paios convençuts que: “només és veritat el que ens convé i ens agrada”. El poeta Jorge Amado, però, estava segur que tard o d’hora tot s’acaba sabent perquè “es el tiempo el que establece la verdad”. Mentre que el maquiavèl·lic i recargolat Voltaire ja fa temps era del parer de colgar la Memòria sota tones de runa perquè “cap poble sobre la terra no té motius per enorgullir-se del seu passat”.

Amb tota franquesa, els diputats espanyols que s’oposen a remoure el passat comú al·legant, entre d’altres arguments absurds que això de furgar en la Memòria Democràtica és una pèrdua de temps i una mostra de ganes de revenja, ja que si el que es pretén es que algú se’n faci responsable i se’n penedeixi, ja s'ho poden treure del cap perquè el passat per definició és passat i aquí s’acaba la discussió. Així s’expressen les dretes, repetint una estúpida bajanada monopoli del bàndol vencedor. En Vicenç Villatoro, en la seva novel·la “Un home que se’n va”, escrigué i li manllevo “als vencedors mai no els hi ha agradat reivindicar la memòria del passat perquè ho consideren una maniobra pròpia dels vençuts” Ben cert, i el Congrés dels Diputats n’és la prova definitiva d’aquest tarannà tan poc entusiasta per remoure el passar, qui sap si perquè els que s'hi oposen ja saben que a les cunetes i a les foses comunes per trobar, ja només queden per desenterrar cadàvers dels vençuts. I tant que del passat se n’ha de fer Memòria Democràtica! Però escrivint-la de pe a pa, que les memòries que no queden ben registrades no compten, ja que els humans tendim a oblidar allò que no està escrit, documentat i signat.

La Memòria Democràtica no es limita a fer memòria de les coses, sinó que vol que es sàpiga com i perquè varen succeir les coses. Dels catalans se’ns retreu que percebem, festegem i ens recreem en un passat farcit de desenganys i derrotes, com ara l’11 de setembre. Potser que aquests mesells recordin allò que va dir un historiador de pedra picada com en Ferran Soldevila: “La prova suprema de que una nació és digna de considerar-se’n, és que no oblidant s'hagi pogut sobreviure a l’opressió, a la tirania i a les forces desintegradores que treballen per la destrucció d’una nacionalitat”. Que ho tinguin present els que desbarren o se’n mofen del dret d’un poble a que se’ls hi respecti i no se'ls hi embruti la Memòria Històrica.

(Que sigueu feliços aquest final de setmana. Ens retrobarem diumenge amb la selecció de “cartes al director” que donen veu a gent possiblement carregada de la "seva" raó, que té dret a ser escoltada. Dilluns reprendrem les reflexions diàries habituals sobre la cada vegada més depriment actualitat. Mentrestant, féu bondat, no deixeu de banda ni la mascareta ni la neteja de mans, i no estigueu massa pendents dels noticiaris ni de la xerrameca que circula per internet, si no voleu acabar tarumbes perduts).

1 comentari:

  1. PEP! T,he fet una ressenya al Feisbuc! Em sembla que no l,has vista, perquè no repliques en el mateix, però et pots haver assustat estadísticament! Perdona!

    ResponElimina