AI DELS QUE SÓN MÉS PAPISTES QUE EL PAPA!

 

Que Déu us agafi confessats, si us topeu amb un d’aquests personatges impertinents i llefiscosos que, en quan els deleguen un bocí de poder volen demostrar que són més papistes que el Papa, buscant tres peus al gat. Ja us planyo, si se us entortolliga al cos alguna paparra d’aquestes! De fet, us els podeu trobar a tot arreu, des de a la feina en forma d’encarregats, a l’entrada dels locals d’oci en funcions d’administradors arbitraris del dret d’admissió, darrera qualsevol taulell on s’atengui públic amb pretensions d’informar-se o de reclamar drets trepitjats i, fins i tot, a diverses tertúlies on sentireu individus que defensen llurs punts de vista com si els hi anés en el debat qui sap què. Però, sembla que els més malvistos són els empleats que atenen ciutadans darrera de taulells de qualsevol administració pública, sigui municipal, autonòmica o estatal. I se’ls hi posa el dit a l’ull, diguem-ho de passada, perquè podent-los exigir els ciutadans un detall d’empatia com si fos un valor afegit a les seves prestacions laborals - encara que una bona colla fan veure que els hi rellisca estar obligats a treballar fent bona cara -, el ciutadans que tenen palplantats davant seu en espera que se'ls atengui posant-t’hi els cinc sentits per ser amables i comprensius ja que, en definitiva, el ciutadà que fa cua per ser atès com cal és qui paga el sou de qui l'ha d'atendre.

Una de les darreres mostres d’intransigència i prepotència burocràtica (potser hauria d’escriure papanatisme burocràtic) en vaig ser testimoni en plena escalada de les restriccions pandèmiques, en la interpretació i aplicació d’una polèmica llei de protecció de dades, que per culpa de les ambigüitats i de les imprecisions com s’havia redactat és convertia en un vertader calvari si qui atenia el públic darrera el taulell era un repatani. La majoria de casos de que vaig tenir coneixement de disbarats tingueren per escenari l’àmbit hospitalari, i alguns dels que tenien d’aplicar la llei, suposo més per inexperiència que per malícia, es van passar tres pobles oblidant un dels requisits més importants pels funcionaris i empleats competents quan es treballa de cara al públic: tenir prou sentit comú per a no interpretar les normes inflexiblement al peu de la lletra, sense tenir en compte la mínima tolerància en funció de cada circumstància.

Totes les persones naixem amb un rei al cos, i solament és per una qüestió d’educació que acabem arraconant a unes golfes simbòliques aquesta predisposició genètica a comportar-nos com uns “entonats”, a la mínima ocasió que podem fardar de “galons”. El que passa és que a la pràctica, quan a algú se li delega malgrat només sigui una terça d’autoritat, experimenta la temptació de “realitzar-se” no només fent complir la llei fins a l'última coma, sinó tenint tendència a extralimitar-se en la interpretació de les normes quan els hi sembla bé, convertint-se així en una mena de setciències més papistes que el propi Papa. És a dir: no aprofiten la seva petita parcel.la de poder delegat per fer complir la norma amb la flexibilitat basada en el sentit comú, adaptant-la a les circumstàncies, dubtes o angoixes de les persones que esperen la seva decisió. El cas és que a vegades, malgrat la seva poca mà esquerra, fan lectures bastant peculiars i estrambòtiques de l’esperit de la norma, només perquè “es noti” qui té la paella pel mànec darrera d'aquell taulell.

El problema és qui té el vici de fer-se veure sent més papista que el Papa – jo no li trauria importància a aquest tarannà esbiaixat, qualificant-lo de tara o de malaltia, francament crec que vici és més escaient -, actua com un perepunyetes integral sense necessitat de ser tan dròpol, i només per donar satisfacció al seu particular “ego” fan la vida desagradable a les persones que els hi ha tocat el rebre de ser atesos per ells. I a vegades, fins i tot, en fan molt de mal. Però el pitjor de tot plegat, és que les víctimes d’aquests petits i impertinents abusos d’autoritat no sàpiguen com sortir-se’n per fer baixar del burro aquests botxins il·lustrats. Ja us he dit que de gent d’aquesta mena no només se’n troba darrera els taulells d’atenció al públic, sinó en qualsevol racó de la vida quotidiana. En principi, els distingireu perquè pequen de pesats, de pedants i de manca de criteri per improvisar ni prendre iniciatives, ja que es limiten a seguir el guió que porten escrit o les ordres que els hi han donat "els de dalt". Ara bé, el risc és que aquests recalcitrants exemplars de més papistes que el Papa poden passar fàcilment de simples caps quadrats a trobar-hi gust a “tocar la pera”. Per aquesta raó, hem de procurar no deixar-nos prendre el pèl pels que perquè manen una mica en un moment donat es creuen amb dret a tractar a baqueta tothom que hagi de passar per la seva "parcel.la" de petits dictadors.

(Si voleu participar en el xat sobre aquesta reflexió us podeu connectar al meu mur de Facebook on hi ha penjada la mateixa reflexió amb els comentaris dels seguidors)