dimarts, 2 de novembre de 2021

SEGONS COM ACABI GLASGOW, ES POSARÀ EN MARXA EL COMPTE ENRERE PEL PLANETA

 

El món té una última oportunitat d’evitar la catàstrofe climàtica i aquesta es cou a la cimera del clima, a Glasgow. Fins al 12 de novembre, governs de tot el món debatran sobre com frenar el carro del canvi climàtic abans no es precipiti pel pedregar. Les discussions se centraran en tres pressupostos: evitar que l’augment de les temperatures s’enfili un grau i mig per sobre de les actuals a final de segle, empescar-se polítiques climàtiques més realistes i dissenyar el full de ruta per finiquitar els combustibles fòssils. El repte, una vegada més, consisteix amb com es passa de la teoria a la pràctica, de les promeses als fets. Els que tenen la paella pel mànec a l’hora de prendre decisions globals, començant pel G-20, estan d’acord de boquilla en aconseguir la fita d’arribar a final de segle havent arrambat contra la paret l’escalfament climàtic. Però no diuen com s’ho faran, ni proposen cap metodologia amb cara i ulls; ans al contrari, tot plegat fa l’efecte de ser un anéssim brindis al sol. Oimés quan Xina, Índia, Aràbia Saudita, Rússia i Brasil remen contracorrent.

No vull pecar de pessimista, però ni tan sols l'Acord de Paris, el pacte climàtic més ambiciós firmat mai, que es va vendre com “tot un èxit”, ha pogut allunyar l’amenaça d’un escalfament global imparable. Segons es desprèn d’un recent informe del Programa de Medi Ambient de l’ONU, les emissions de gasos amb efecte hivernacle haurien de caure un 55% abans de 2030, per evitar que el planeta s’escalfi a final de segle per sobre d’un 2%. Però, vet aquí que si no es posem radicalment les piles els països més contaminants i tots els altres que també Déu n'hi do de la merda que generen, abans de nou anys i escaig, en prou feines haurem aconseguit una reducció del 7,5%, molt lluny del 55% necessari. És a dir, que el més calent dels deures estarà a l’aigüera. El gran desafiament de Glasgow, doncs, consisteix en centrar-se a trobar polítiques climàtiques més ambicioses, contundents i, sobretot, d’aplicació immediata. Ho exigeixen els científics i els ecologistes d’arreu pel broc gros; el problema és que després, amb la boca petita, cadascú escarneix els seus propis compromisos i fa la guerra pel peu compte, posant en evidència una vegada més, la poca credibilitat dels líders polítics i també la de les principals patums de l’ecologisme, incapaços tots plegats de tocar de peus a terra i d’arribar més enllà de les meres declaracions d’intencions.

La gent ja en comença a estar tipa de plans que no es respecten, entre d’altres raons perquè sovint sobre la taula de les ambicioses Conferències mundials sobre el canvi climàtic, s’agarberen qüestions que tenen més a veure amb la geopolítica que no pas amb l’ecologia, fins a l’extrem que els fulls de ruta destinats a erradicar de totes totes la producció i consum de combustibles fòssils col·lideixin de ple amb les contradiccions d’un món que, just en plena crisi energètica, no és capaç d’altra cosa que d'apostar per sortir-se’n del sobtat trencacolls encomanant-se al carbó, al petroli i al gas. Segons l’ONU, si el món segueix produint i consumint combustibles fòssils com fins ara, l’any 2030 enregistrarem un 240% més de carbó, un 57% més de petroli i un 71% més de gas, tots aquests indicadors per sobre dels necessaris per frenar l’escalfament global. ¿Per què no es vol entendre que “posar-se les piles” vol dir "eliminar", "prescindir" (ja no n’hi ha prou de només conjugar el verb “reduir”) el consum de contaminants. Tanmateix m’agradaria, i suposo que a uns quants més de ciutadans d’aquest planeta dirigit per incompetents i temeraris, saber què se n’ha fet dels 100.000 milions de dòlars que l’any 2009 els països rics, responsables del 75% de les emissions de gasos hivernacle, es varen comprometre a invertir perquè els països pobres poguessin prevenir i refer-se de les seqüeles de fenòmens meteorològics extrems o dels ròssecs de sequeres perllongades.

Amb tota franquesa: el que més em preocupa de tot plegat són les dades que el Grup Intergovernamental d’Experts sobre canvi climàtic, gens sospitós de demagògies barates, ens facilita. Perquè fan posar la pell de gallina! La primera és que, fins i tot si les emissions de gasos amb efecte hivernacle i els combustibles fòssils caiguessin en picat des d'avui mateix, la crisi climàtica seguiria avançant durant dècades, perquè el planeta necessita entre 20 i 30 anys per regenerar-se del mal que li hem fet, i estabilitzar la temperatura a nivells sostenible. La segona es que, si volem evitar l’escalfament progressiu de la caldera, les emissions de diòxid de carboni han de tocar sostre d’aquí a tres anys. De manera que si bé és veritat que encara hi som a temps, caldria començar a arremangar-nos des d’ara mateix, units i remant en una sola direcció. La conferència de Glasgow pot convertir-se en el principi de la fi de la crisi climàtica, sempre que els governs deixin de marejar la perdiu entretenint-se parlant del sexe dels àngels enlloc d’agafar el toro per les banyes, pensant en la humanitat en conjunt i no únicament en els depriments i banyabaixos interessos personals dels titelles que obeeixen a cegues les directrius dels "dotze apòstols" o com vulgueu anomenar-los, que es creuen amb dret de dirigir la humanitat perquè es consideren per sobre del bé i del mal. Però si es tanca en fals la conferència de Glasgow, estigueu segurs que haurà començat a córrer la compte enrere pel planeta. I no és cap mania apocalíptica, per desgràcia. Esperem, per tant, que s’imposi el seny per no tenir de lamentar la destrucció de la humanitat pel nostre mal cap.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada