dimarts, 23 de novembre del 2021

EM PETO DE RIURE AMB ELS POLÍTICS QUE ES RIFEN LA POLÍTICA

 

Avui no parlaré de política, d’acord amb el que us vaig prometre fa dies, però si de polítics que se’n foten tant de la política amb majúscules que acaben fent-nos-la avorrir injustament. Ara mateix tenim el cas del cap gros de l’oposició espanyola, el masteritzat senyor Casado, fent el ridícul d’anar a missa justament l’aniversari de la mort del dictador Franco en una església de Granada, on per curt de vista que sigui i per pa a l’ull que portessin els xitxarel·los de la seva escorta personal, s’olorava d’una hora lluny com tufejava a fatxa l’ambient de l’església. Però, deixem-ho córrer! Donem-li el benefici del dubte i empassem-nos que a un home tan llest i desconfiat com ell va agafar-lo amb els pixats al ventre que el capellà oficiant encomanés a Déu l’ànima d’en Franco durant la plegaria ritual de l’eucaristia. Diguem que potser sí li varen colar un gol per l’escaire. Ara bé, ¿per què no va abandonar l’església quan es va adonar que aquella no era una missa qualsevol? Dels polítics, francament, ja els hi dispenso gairebé totes les tonteries perquè, en el fons, els tinc d’agrair una cosa després que hagin aconseguit que els hi hagi perdut el respecte: que les seves pallassades em fan petar de riure i tant se me’n dona el que facin. Però, no els hi puc passar per alt la hipocresia ni que vulguin prendre’m per imbècil.

Li puc comprar a en Casado que l’agafés de sorpresa assabentar-se que la missa estava dedicada a plegar per l’ànima d’un dels dictadors més cruels de la història moderna, però de cap manera trobo cap explicació raonable a que immediatament després d’escoltar la pregaria no plantés el capellà i a la seva parròquia, aixecant-se i fotent el camp amb una mica de dignitat democràtica. Pregunto: ¿com s’hauria comportat, en igualtat de condicions, si durant una missa a Catalunya o a Euskadi el mossèn hagués encomanat a nostre senyor les ànimes de Lluis Companys, de Puig Antich o d’un etarra? Suposo que hagués fet tronar la seva indignada veu de protesta i fent-se l’ofès més del compte, hauria abandonat l’església i ordenant als seus sicaris la presentació de sengles denuncies a la fiscalia més propera i a la secretaria del bisbat. On s’ha vist fer apologia d’un separatista o d’un terrorista! Mi jugo un pèsol que un polític “tan honest” i “demòcrata” com el senyor Casado no s’hauria pas quedat quiet al banc de l’església, com va tenir la barra de fer a Granada quan es pregava pel sanguinari dictador Franco. Déu me’n guard de dir a ningú com ha de seleccionar les seves amistats; cadascú és responsable de com reparteix filies i fòbies, però el mínim que es pot esperar d’un polític digne de la política, quan se l’arreplega després de posar-se de peus a la galleda, és que no tiri pilotes fora dient: “no en tenia ni idea, em varen ben sorprendre”. Tanmateix, en cas d’un polític que es rossega les ungles aspirant a convertir-se en el proper cap de gobierno i per tant en el teòric pare pedaç de tota la ciutadania, no se li pot perdonar una falta d’ètica tan garrafal com la comesa per en Casado a l’església de Granada un 20-N, de quina missa no va sortir precisament amb la cua entre cames mentre la “parròquia” entonava, segons ell espontàniament i per casualitat, el “cara al sol”.

I canviant d’escenari, permeteu-me que dediqui quatre ratlles a l’estrena ahir d’aquest sainet cínic i vergonyós a l'entorn dels pressupostos de la Generalitat i els de l’Ajuntament de Barcelona. Seré breu i simplificaré al màxim l’exposició de les dades perquè inclús els que passeu de la política entengueu la jugada. Com sabeu, la majoria pírrica del “52%” tal com molts vàrem pronosticar l’endemà mateix de la investidura del president Aragonés, que per cert s’assemblà més a una cesària que a un part normal, ha fet aigües perquè els cupaires han partit peres amb els seus socis amb l’excusa que no els hi agradaven uns pressupostos elaborats per un il·lustre representant del capitalisme que ells odien. Però la CUP no en té cap culpa de la trencadissa, ja que en tot aquest “teatre” els cupaires són els únics actors que han estat conseqüents amb el seu paper i no han enganyat ningú canviant el guió: sempre han dit que renegaven del sistema i, per tant, és lògic que inclús quan sembla que l’apuntalen no facin altra cosa que afeblir-lo. Per altra banda, Ja feia dies que els Comuns de la Colau s’havien ofert per servir de crossa al govern esguerrat, però si bé ERC s’hi va posar bé un cop consumada l’enèsima espantada de la CUP, els socis puigdemontistes van treure un comunicat més èpic que ètic per explicar que ells, com que són tan purs i virginals, no contaminarien mai els pressupostos pactant-los amb els galifardeus de la Colau.

En sentir aquesta declaració de principis tan surrealista, no em vaig poder aguantar la gran riallada que em pujava des de la panxa: quan els puigdemontistes a l’anterior legislatura, sota la presidència de l’honorable vicari senyor Torra, es varen trobar en idèntiques circumstàncies (que la repatània canalla cupaire els hi feien el salt no permetent tramitar uns pressupostos que, per cert, no estaven signats pel capitalista Giró sinó pel llavors conseller Aragonés), van agafar-se contents i satisfets de bracet amb els avui repudiats familiars de la Colau. Si d’això se’n diu coherència, serietat i ètica, que em perdonin aquests polítics de pacotilla que m’hi faci pipi a sobre. Sort que per acabar-me d’alegrar el dia, aquests mals comediants varen “brodar” la representació amb un colofó tan esperpèntic que dubto que el mateix Valle Inclán s’atrevís a superar-lo. Per tornar el favor a la titllada de bruixa pels seus socis ex-convergents, els republicans li varen fer empassar un gripau al seu home a l’Ajuntament – el de les mil cares polítiques, Ernest Maragall – beneint-li a la Colau uns pressupostos municipals dels quals els republicans en deien pestes unes hores abans. L’apoteosi d’un espectacle “tan edificant”, veient en Maragall empassant-se de cap a peus aquell gripau, crec que no es pot superar. I el patxot de riure encara em dura cada vegada que hi penso. Reitero que de qui em ric és dels polítics, no pas de la política. Per desgràcia, de política amb majúscules no en tenen ni idea aquests aprenents de bruixots i no han aprés que amb la política no s’hi juga, perquè és l’única esperança que ens queda.

(Nota: Si voleu participar en el xat sobre aquesta reflexió us podeu connectar al meu mur de Facebook on hi ha penjada la mateixa reflexió amb els comentaris dels seguidors)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada