dilluns, 8 de novembre de 2021

I DE QUI SERÀ LA CULPA QUE L’ÚS DEL CATALÀ A L’ESCOLA HAGI RECULAT?

 

El percentatge d’alumnes que no fa servir mai el català ha augmentat del 6,2% el 2006 al 28% actual. Ho diu la Generalitat en un informe fet pels que avaluen els usos lingüístics a les aules (que se suposa no són botiflers infiltrats), a partir d’unes enquestes que s’han anat fent des del 2006. Per tant, des de fa quinze anys es detectaven tendències preocupants com ara que només 2 de cada 10 estudiants fa servir el català sempre, o gairebé sempre, en les activitats de grup, quan quinze anys enrere la proporció era de 7 a 10. La immersió lingüística ha estat un model d’èxit indiscutible, però pel que sigui s’ha espatllat la progressió, però el més preocupant és que per part dels mateixos mestres l’ús del català en les activitats en grup en quinze anys ha passat del tolerable 63,7% a un més que decebedor 20,7%. I pel que fa a dins les aules, els docents que tiben del català sempre o gairebé sempre es precipita d’un 63,7% encoratjador a un frustrant 46,8%. No cal organitzar cap debat per escatir-ho: són números freds i sobre xifres contrastades és una pèrdua de temps i una ximpleria polemitzar. Ara bé, si que quan més aviat millor potser seria convenient preguntar-se: qui en tindrà la culpa dels mals resultats?

La immersió lingüística es irrefutable que ha estat un model d’èxit, però també ho és que la gradual transformació de la realitat sociolingüística a Catalunya obligava a uns canvis constants en els mètodes pedagògics i a una actualització permanent a les noves circumstàncies socials. Ara el govern ja no amaga, confessant-ho amb la boca petita, que ha fet salat per intervenir-hi i que algú s’havia d’haver posat les piles fa quinze anys. La immersió, un dels fonaments de l’escola catalana, ha servit històricament perquè la gran majoria de la població esdevingués bilingüe sense fer-ne escarafalls i amb orgull, es garantís igualtat d’oportunitats pel que fa a la llengua i no es dividís la societat per aquest motiu. Però, ja fa anys que aquest bon clima ha donat un tomb; a la meva manera de veure, degut a que una politització excessivament triomfalista ha marcat el model d’escola catalana com intocable.

Tanmateix, mentre l’establishment catalanista es repanxingava en un màrfega de llorers marcits, sembla que ningú atenia que el mapa de la situació de la llengua avisava que el català es trobava en una cruïlla cada dia més complexa degut a que, encara que sovint ens resistim a reconèixer-ho, el castellà en quinze anys ha esdevingut la llengua d’origen de la majoria de catalans (classificant-los d’acord amb el patró tarradelledista de que “és català tothom que viu i treballa a Catalunya"), segons certifica l’enquesta d’usos lingüístics del 2018, representa exactament un 52,7% de la població. I només menys d’un terç (un 31,5%), segons la mateixa font, ha crescut en un entorn exclusivament català. El castellà, doncs, és la llengua habitual per a pràcticament la meitat de la població (un 48,6%, força per damunt del 36,1% que declaren usar amb quotidianitat el català). L’ús del català varia, i molt, si detallem l’observació territori per territori; aleshores ens adonem que si bé resulta que arriba al 72,2% a les Terres de l’Ebre a d’altres indrets, com ara a l’Hospitalet del Llobregat, es frega la residualitat (un 11,9%). I per acabar-ho d’adobar i fer tocar de peus a terra sobre la realitat als més mesells, segons les darreres dades de la Plataforma de la Llengua, el 80% dels catalanoparlants canvia de llengua sense masegar-se massa l’autoestima identitària, quan els responen en castellà. Com diria en Koeman: “eso es lo que hay”.

I el que hi ha és que les coses no són tan complicades com a vegades es volen interessadament fer veure. Abans d’ahir vaig llegir al Regió7 una confessió  del periodista Abel Gallardo Soto, la qual em va semblar que em venia com anell al dit per aclarir una realitat fefaent, i per això li manllevo:“... tots els meus avis van néixer a Almeria i tinc cognoms castellans, però jo, que vaig néixer als anys 80, vaig créixer en un entorn principalment català. Tot i que els avis que he conegut parlaven castellà, els meus pares no han tingut dubtes que s’havien de dirigir a mi en català, tot i que entre ells seguissin parlant-se sobretot en castellà”. No hi donem més voltes, aquesta és la realitat que es viu en moltes llars de casa nostra, incloses en moltes d’immigrants d’origen magrebí. Per tant, ¿voleu dir que la culpa de la davallada de l’ús del català a les escoles i a la societat en general no la tenim els catalanoparlants enlloc dels nouvinguts? Potser no cal buscar més tres peus al gat i entomar, sinó amb resignació almenys amb naturalitat i sentit ciomú, que la bona salut del català ens l’hem deixat perdre perquè en els darrers quinze anys s’han comés considerables errors, alguns per arrogància però molts altres també per mandra i per auto-complaença.

Quan tot estava per fer, simultàniament a la immersió lingüística es va considerar que s’havia d’aconseguir catalanitzar la societat en base a implementar el català en tota l’administració pública en general, però sobretot des de la televisió i els audiovisuals de més consum. Doncs mireu per on, en aquests darrers quinze anys TV3 ha perdut quota i malgrat se’ns repeteixi cada primer de mes el mantra que la televisió catalana és líder d’audiència, no sembla que sigui per tirar coets considerant que de mitjana s’està parlant d’una quota de pantalla del 13,2%. La resta de l’audiència se suposa que es deu "immergir" en el castellà, o no? I ara que sembla que ens trencarem les banyes per aconseguir quatre engrunes de la nova llei de l’audiovisual, (algú es creu que Netflix, HBO i d’altres baixaran del burro?), resulta que fa deu anys que existeix una llei catalana que determina l’obligació de les distribuïdores de pel·lícules de respectar un mínim del 25% de quota de pantalla, però resulta que en una dècada els successius governs no se n’han sortit ja que només un 3% del cinema que es veu a Catalunya, és en català. Qui en té la culpa d’aquest incompliment? El gobierno o el govern?

D’altra banda, caldria preguntar-nos i analitzar imparcialment si la precipitació en empènyer l’anomenat procés pel camí del pedregar forçant la declaració unilateral d’independència quan el més calent estava a l’aigüera i es fregava en prou feines la majoria social sobiranista, va influir en la desinflada de l’ús del català. ¿Si després de les primeres mobilitzacions de la societat civil en favor del dret a decidir, s’hagués escoltat les veus assenyades de gent carregada de raó que apostava per eixamplar les bases del sobiranisme abans de posar-se a fer entrar claus per la cabota, estaríem empantanegats on estem avui? Amb serenitat, penso que valdria la pena d’analitzar-ho tot plegat per si cal fer autocrítica. A la meva manera de veure, i em sap molt de greu, es evident que després de constatar-se els escandalosos nivells de degradació de l’ús del català a l’escola i al carrer, que recullen els propis informes de la Generalitat i que han disparat totes les alarmes, no seria hora d’escoltar enlloc de planys algun mea culpa. Perquè per molt que ara s’anunciïn “plans de xoc” per redreçar la situació, la veritat és que tornar a recosir les estratègies lingüístiques esquinçades els darrers 15 anys costarà temps i molta mà esquerra. Per desgràcia ni d’una cosa ni de l’altra n’anem sobrats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada