dimarts, 16 de novembre de 2021

SOBRETOT NO PORTIS A CASA ALGÚ QUE NO SIGUI DELS NOSTRES

En moments complicats de la vida hom té tendència natural a buscar aixopluc a prop dels seus. Arrecerar-se amb els que se t’assemblen, amb la branca de la família amb qui t’entens millor, amb els amics de qui saps que te’n pots refiar perquè pensen més o menys com tu, dona seguretat i coratge. Des de petits, ja a l’escola simpatitzàvem més amb uns companys que amb d’altres, i de més grandets, quasi espontàniament com si fos la cosa més natural del món ens ajuntàvem amb una colla que anomenàvem “la nostra”, perquè reconeixíem implícitament que en formaven part nens o nenes que tenien les mateixes inestabilitats, aficions i objectius, i amb els quals compartíem secrets, neguits, dubtes existencials, il·lusions i entremaliadures pròpies de l’adolescència. I de mica en mica intuíem, sobretot a l’hora de trobar feina, sense que ningú ens ho hagués tingut d’explicat, que per buscar-nos la vida en el sentit més ampli de la paraula, era imprescindible tenir clar de qui podíem refiar-nos perquè era dels “nostres” i, per desgràcia, també de qui no podíem esperar ni el bon dia perquè era dels “altres”.

En principi, buscar afinitats intel·lectuals o sentimentals, desenvolupar el sentit de pertinença a una determinada classe social o fomentar la complicitat més amb uns que amb altres, no es necessàriament negatiu si no degenera en l'obsessió de marcar línies vermelles més enllà de la sana recerca d’identitats. Perquè si aquest sentiment de forta empatia pels que hom considera “dels seus” el que amaga en realitat són temptacions de confrontar, de marcar territori o d’excloure del cercle habitual d’amics o inclús saludats aquelles persones que, d’acord amb unes conveniències socials no escrites però determinants, no poden ser incloses en l’apartat “dels nostres”, tenim mala peça al teler. Abans - potser més que no pas ara, que fruit del mestissatge social imposat per la realitat es passa de convencionalismes -, els avis, els pares o tots plegats advertien més o menys en serio als seus fills i filles: “no ens porteu a casa algú que no sigui dels nostres”. No obstant això, tinc por que la “nova normalitat” que s’està imposant més o menys amb calçador per la llei dels fets consumats, consideri una utopia caminar de bracet cap a un objectiu comú sota la mateixa ensenya; i, per tant, el concepte d’unitat, d’equip, que defineix les grans empreses en base a l’entusiasta i possibilista propòsit d’anar “tots junts” cap on sigui, perd pistonada quan treuen el nas amb força les expressions separatistes del “nosaltres” i “vosaltres”, que cada dia estan més de moda en un món tan competitiu que anima a desconfiar de tothom, amb l’excusa de que “aquell de qui menys sospites te la pot fotre”. Ara bé, si tot s’acabés aquí encara rai! El vertader problema és que cada vegada tendim més a identificar el "nosaltres" amb "els bons" i el "vosaltres" amb els dolents.

A la meva manera de veure, doncs, sovint sense adonar-nos-en, inclús enmig de converses intranscendents, utilitzem girs col·loquials que, sense proposar-nos-ho expressament, posen l’accent més en les diferències, les fronteres i els prejudicis que no pas en les coincidències. Ja sé que no es tracta més que d’una forma de parlar, però per desgràcia massa vegades el “nosaltres” o el “vosaltres” es fa servir més del compte, i no sempre involuntàriament, per marcar distàncies ideològiques, polítiques i socials entre les persones. I a partir d’aquí tot s’hi val, i potser quan dos persones no pensem igual algú pot plantejar-se si per aquesta raó els que discrepen o desentonen de nosaltres tenen menys drets o són inferiors socialment parlant. No està escrit en cap protocol ni llibre d’estil, però estic bastant convençut que en una qüestió tan corrent i normal com, per exemple, aspirar a un lloc de treball, amb responsabilitats o no, més o menys ben pagat, tant en l’empresa privada com en l’administració pública, en algun moment indeterminat de la selecció el fet que el candidat o candidata sigui “dels nostres” pesa una mica més que no pas els mèrits acadèmics o la experiència.

De ben segur que ara mes d’un purità alçarà la veu indignat per protestar per la meva insinuació, assegurant que és indemostrable i fins i tot un pèl temerària. D’acord, tothom té dret a dir-hi la seva, però convido el discrepant a donar una ullada per l’entorn dels mercats de treball, siguin públics o privats, per comprovar si es compren i es venen influències més o menys d’amagatotis. I sense prejudicis després d’aquesta recerca, em digui si encara pensa que sóc un exagerat. D’aquí ve allò que us deia al començament, que a mesura que ens hem fet grans la majoria hem aprés la lliçó - més sovint si us plau per força que delicadament -, de que l’establishment en general vigila molt de prop que siguin “dels seus” els que tinguin les millors oportunitats, sempre que no canti massa el cop de mà. És a dir, que si ets “dels altres” ho tindràs més pelut per prosperar i et quedaràs sol com un mussol, menjant-te les molles del pastís de les oportunitats. Ja ho deien encertadament els avis: “qui no té padrins no es bateja” o “vagis on vagis, que dels teus n’hi hagi”. I d’aquestes diguem-ne “discriminacions positives” encara més en temps de crisi o de pandèmia se’n poden trobar per tots els racons i rebrecs de la vida quotidiana, incloses les “llistes d’espera” de la Sanitat. No féu veure que us escandalitzeu, perquè els que fan ganyotes com si vinguessin de l’hort o és que fan comèdia o és que són bornis. I aquestes discriminacions no es fan amb mala intenció o per dolenteria, sinó simplement perquè hom pensa que no es fa cap mal protegint "els seus".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada