JA NO T’ESTIC AMIC, ELIS, ELIS, ELIS

Quan a un simple saludat el coneixes una mica i a còpia de tractar-vos l'ascendeixes a la categoria d’amic, tens un motiu per sentir-te satisfet ja que la societat que ens envolta cada vegada tendeix més a apuntalar-se en les amistats que no pas en la parentela. Precisament, és molt freqüent escoltar la queixa de parents empipats perquè resulta que algú de la seva sang es fa més amb amics sobrevinguts que no pas amb la família de tota la vida; però, aquesta constatació d'una realitat indiscutible, es possible que estimuli a idealitzar un pèl massa el concepte intrínsec d’amistat, ja que per pintar el quadre de l'amistat amb tots els matisos de colors possibles, és possible que la majoria d'amistats adquirides són més d'anar de farra que de tenir vocació de mocadors dels planys i les penes de la vida.

Però com que la vida mai es desenvolupa com una festa continuada, llevat de en poques excepcions, que es podrien comptar amb els dits d’una mà, els amics de conveniència solen fer figa quan van mal dades i, sobretot, quan mantenir l'amistat és complicat o compromès. De que es faci marxa enrere sentimental d'una amistat en un moment donat en té la culpa, sense cap dubte, la precipitació a l’hora de sedimentar una relació amistosa, refiant-se de com n’eren de sòlides en temps reculats en els quals potser es tardava més a “fer amics” i no se'n feien tants com ara; però, els que es feien abans ho eren per tota la vida. ¿No serà que a la nostra època s’ha anat massa de pressa a l’hora de promocionar un simple saludat al grau d’amic? Com no es cansa d’avisar-nos el murri d'en Marcel, Proust al llarg de tota la seva obra, les amistats embastades d’un dia per altre no solen ésser més que una fal•làcia, un miratge, un ferro roent per arrapar-s’hi aquell que no suporta viure en la soledat i només busca amics per "rebre" no per "donar".

Tenir amics és molt maco, sempre que no ens en vantem de col·leccionar-ne com si fossin mussols, segells, maquetes de cotxes d'època o cromos, ja que llavors pot passar-nos allò de que l’Aristòtil prevenia als seus deixebles: tenir molts amics és com no tenir-ne cap. I és que les vertaderes amistats no s’ha de cotitzar en funció de la seva utilitat pràctica (que potser també), sinó, sobretot, perquè amb ells s’hi pugui parlar de tot, des d’intercanviar idees i sentiments íntims, sense emprenyar-se perquè no sempre coincideixin amb els nostres. Quan una amistat està teixida de tanta empatia, confiança o afinitat de sensibilitats quasi s’ha de poder endevinar el què pensa l’un de l’altre, mitjançat un simple gest o ganyota, i que s’hi pugui compartir quelcom tan difícil com el sentit de l’humor... Amb un amic de veritat no es poden tenir secrets, i no obstant això o degut a això, l’estima i el respecte mutu no se n’haurien de ressentir.

Per aquesta raó, encara que alguns psicòlegs abeurats en la pura teoria acadèmica us diran que no és correcte pensar d’aquesta faisó, el cert és que l’amor entre parelles o entre pares i fills s’enriqueix si, a més a més l’amor conjugal o filial es barreja amb una bona cullerada d’amistat. Aquells que arrufen el nas quan un fill diu, per exemple: - “el meu pare o la meva mare són els meus millors amics” -, qui sap si no s’ho haurien de pensar dues vegades. ¿Què hi ha més bonic que a més a més d'estimar se sigui amic de les persones que estimes? El fracàs més fastigós d’una relació amistosa és que es trenqui en un rampell de pati d’escola: ja no t’estic amic, elis, elis! O, pitjor encara, que el planter de l’amistat s’esllangueixi per mandra de regar-lo quan convé perquè no s'assequi. És molt trist que amistats que fins fa quatre estaven florides i espatarrants es panseixin, i els amics es degradin a la condició de saludats o de simples coneguts. A la meva manera de veure això passa quan s’ha tingut massa ànsia i poca paciència per esperar que un conegut o un saludat estigui prou madur com per promocionar-lo a la categoria d'amic.

També crec, fent cas del meu respectat Sèneca, que per triar bons amics i conservar-los cal, abans de tot, estar a partir un pinyó amb un mateix. Ja que si ens costés de conviure amb nosaltres mateixos, ho tindrem pelut per entendre’ns amb els altres. Això son faves comptades! Ara bé, per molts amics de conveniència que ens busquem, inclosos els virtuals, no podrem fardar mai de tenir vertaders amics si la llavor de l’amistat no ha tingut temps d'arrelar fort. I per acabar, el que sí que no us desitjo de cap manera és que un bon dia, en mirant-vos al mirall del quarto de bany un matí qualsevol, li digueu a aquella fesomia que s'hi reflexa: ja no t’estic amic! Molt de compte!, perquè l’amistat amb vosaltres mateixos és l’única que no us podeu permetre de perdre miserablement. A l’Empordà, quan donem “expressions” a algú volem dir que l'estimem. Expressions, doncs, a tots, amics meus!