DELS PUNYETERS MALENTESOS DEL CARALL I DELS PORTAFARCELLETS QUE ES GUANYEN LA VIDA ESCAMPANT-LOS.

 

Moltes relacions amistoses, polítiques, professionals, incloses les de parella, se’n van sovint a can pistraus per culpa de malentesos estúpids i absurds, la majoria de les vegades conseqüència d’una manca de comunicació com cal i, sobretot, de la poca paciència i voluntat d’aclarir aquells fatídics “m’han dit que havies dit” abans no congriïn un racó al païdor, d’aquells terribles que acaben provocant entortolligaments de budells difícil de gestionar. Els malentesos no aclarits quan més aviat millor, que és quan toca sempre de reaccionar per aturar les bleixes o brufoles, sobretot les escampades per portafarcells als quals encanta sembrar zitzània enmig dels jardins més encalmats, i que són el virus que estronca i ofega infinitat de relacions més o menys reeixides.

Però el pitjor de tot és que qualsevol lligam, harmonia, festeig o complicitat, incloses les més aparentment intranscendents i superficials, si no es basen sempre en un mínim principi de confiança mútua, tard o d’hora van de mal borràs; una franquesa que ha de ser tant més ferma i decidida com en siguin d’intensos i d’importants els llaços d’afecte, ja que cap compromís, entesa o com li vulgueu dir, podrà sobreviure mai sense disposar d’un crèdit de comprensió prou ample com perquè la confiança mútua entre persones, empreses, entitats i col·lectius de tota mena no faci fàstic.

A la meva manera de veure, doncs, cal només una mínima dosi d’empatia i de bon rotllo entre les persones, tant perquè una relació comercial no faci figa, com perquè els pactes estratègics i puntuals entre partits polítics de diferents tendències arrelin prioritzant l’interès general, o perquè una simple relació sentimental no acabi com el rosari de l’aurora consumida per les sospites. La història en dóna testimoni, a bastament, que bastants pactes d’Estat, inclús entre països no gaire amics, es signaren gràcies a que entre els negociadors de les propostes d’entesa hi havia un bon marge de confiança personal en la bona fe i honestedat de l’altre. Per tant, no tenir mandra a l'hora de dissipar els núvols o les boires dels malentesos, de les calumnies o de les difamacions així que despunten per l’horitzó, és fonamental perquè la tartana de l’amistat, de l’entesa o del consens no s’estimbi pel camí del pedregar.

Desactivar, doncs, el corc dels malentesos i la paparra de les tergiversacions interessades de determinats fets o de les temeràries i bastardes interpretacions de paraules innocents a vegades expressament tretes de context, és prioritari i només s’aconsegueix quan no hi ha recança de parlar sense embuts de tot el que calgui, perquè ningú se’n vagi a dormir amb mal gust a la boca potser amoïnat simplement per haver entès l’a per la b. Allò de que qui diu les veritats perd les amistats és, a la meva manera de veure, una argúcia, en definitiva una fal·làcia, inventada i explotada pels que practiquen en matèria de relacions humanes el principi de que a vegades dóna més bon resultat l’ambigüitat calculada o els equívocs controlats (parlant clar, “mitges veritats”), que no pas la sinceritat neta com una patena.

Jo estic convençut del tot que s'han de deixar al bany-maria cada vespre, abans d’anar a dormir, els problemes o malentesos que hagin sorgit durant el dia, sigui quina sigui la relació que hagin enterbolit, perquè si no s’aclareixen com a màxim l’endemà mateix en llevar-se, allargar-ho ni que es faci amb la bona intenció de “no discutir”, de no donar-hi massa importància per no fer més gran el descosit, refiant-se que el temps ho cura tot, per desgràcia els recels, sospites i malsons que els mals entesos alimenten acabaran podrint i enterrant la relació que semblava més sòlida i consolidada. Per tant, ja sabeu que toca! I de seguida que hàgiu aclarit el malentès, si deduïu i es demostra que hi ha intervingut amb mala fe algun portafarcells, desemmascareu-lo sense contemplacions perquè se li estronquin les ganes d'anar sembrant zitzània, ja sigui utilitzant el mètode boca-orella impersonal de tirar la pedra i amagar la mà, o emparant-se en l’anonimat encara més efectiu de les clavegueres d’un Internet refugi de covards, males-bèsties i busca-raons professionals a vegades a sou d'interessos sòrdids.