ÉS POSSIBLE QUE LA PANDÈMIA AFAVOREIXI ELS AMORS PLATÒNICS

 

Per a la psicologia l’amor platònic té la seva causa en la introversió i la inseguretat de les persones, així com en una certa inhibició emocional. En temps normals aquests tipus d’amor tendeix a idealitzar persones que t’envolten més enllà del parentiu directe i se solen manifestar en l’adolescència, el cas més clàssic seria el tendre encaterinament per determinats professors, o a la tardor de la vida envers cuidadors o amistats sobrevingudes quan el suport emocional a vegades fa figa. Però aquesta branca platònica de l’amor comú diuen que no és un amor emocionalment madur sinó un amor més aviat pota-ranc, només realitzable en somnis fantasiosos i a vegades delirants. La qüestió és que m’he decidit a reflexionar-hi des que vaig escoltar l’altre dia, per casualitat mentre feia zàping, algú que amb el posat transcendental dels tertulians tot terreny va insinuar que es podia considerar versemblant que els confinaments i les restriccions a les relacions socials en temps de pandèmia, afavorissin els amors platònics.

Com tots sabeu, encara que això no s’ensenya a l’escola, l’amor platònic s’entén com un sentiment espontani envers alguna persona que més enllà del cercle familiar exerceix una influència quotidiana fascinant, en la qual la il·lusió n’és l’ingredient principal, i que s’emperpala en una mena d’afecte espiritual que supera l’amor físic o passional. Evident, no es pot confondre amb l’amor fraternal ni amb el filial, perquè encara que sigui un sentiment basat en la tendresa i l’estimació, és quelcom diferent ja que no és un amor que es pugui materialitzar i que es troba, sobretot, idealitzat. És tan abstracte i difícil de definir, l’amor platònic, que inclús el destinatari no és necessàriament algú amb qui es tingui contacte físic circumstancial, sinó que en més d’una ocasió aquesta atracció dient-me virtual es desvetlla envers algú anònim que simplement es veu passar amb certa assiduïtat des del balcó de casa estant, i que malgrat sembli una figura ensucrada propi de la novel·lesca romàntica, en realitat és més habitual del que us pugueu imaginar. Àdhuc es pot convertir per algunes persones incapaces d’expressar aquests sentiments, per timidesa o introversió congènita, en una autèntica obsessió apta per generar inclús sentiments de frustració si arriben a adonar-se de la irrealitat de la situació.

Segons el seu padrí, el filòsof grec, aquesta branca de l’amor es caracteritza per la seva manca de sexualitat, i es basa en la contemplació passiva de l’objecte de veneració sense cap pretensió d’anar més enllà de la pura i simple admiració i entusiasme virtual. Aquesta mena d’amor cast i amansit de passió va inspirar infinitat de relats romàntics, i es va consagrar con una versió bastant desguitarrada de l’ideal del “bon amor” a partir d’autors medievals hiperventilats religiosament com l’Arxipreste d’Hita, que no perdien pistonada per arrambar l’aigua al seu molí, Però avui dia molta gent no li sap veure la gràcia a l’amor platònic i més aviat el troba un xic carrincló, malgrat en temps no massa reculats la literatura romàntica, i per extensió els serials tele-visius, li espremia tot el suc que li quedava al tema, bastint relats i guions abusant de tòpics tan sensiblers com que és un amor d’il·lusió i de sacrifici voluntari de qualsevol forma de sensualitat, que s’alimenta únicament de l’esperança i que malgrat el paper predominant de la imaginació no s’embruta mai amb pensaments eròtics solitaris, ni en la intimitat. Per tant, no envelleix mai, perquè es pot fer durar tota una vida mentre se’n tingui prou mirant l’amor exposat a l’aparador. Ara bé, la característica més recurrent en la novel·la romàntica ha estat identificar l’amor platònic amb l’amor “impossible”, una llicència literària sollada d’estafa sentimental que no obstant féu forrolla, i encara avui dia alguns l’exploten perquè hi ha ànimes de càntir que necessiten recarregar-se les piles amb carretades d’aquest pinso. ¿Pot ser que una persona insegura s’arrengleri amb els partidaris del platonisme, per no atrevir-se a entomar l’amor físic i real?

A la meva manera de veure, més aviat penso que els amors platònics no són cataplasmes per aplacar inseguretats emocionals, perquè qui realment es deixa trasbalsar per aquest fenomen sentimental estic segur que ha de tenir un rebost ple de recursos per subornar la ment amb il·lusions quimèriques, sabent que mai arribaran a convertir-se físicament en reals, malgrat ho siguin en la imaginació. No es bo col·leccionar amors platònics, però qui en viu algun no ha se considerar-se en una espècie de segona divisió del campionat amorós, ni com s’ha suggerit més d’una vegada, un malalt. Igual que moltes altres evocacions nostàlgiques dels temps de joventut, al calaix dels records més íntims de cadascú, si hi remenéssim bé, ¿no hi trobaríem les cendres més o menys apagades d’algun “amor impossible”? I a continuació, repeteixo la pregunta que encapçala la reflexió: ¿és possible en temps de pandèmia es donin les circumstàncies idònies per deixar-te “enamorar” platònicament? Per exemple, ¿és possible que el virus del platonisme circuli pels passadissos dels hospitals, i que entre pacients i sanitaris que s’han vist obligats a compartir accidentalment inacabables dies i nits de soledat familiar i dependència absoluta de tercers, s’hagin donat les condicions per establir “amors platònics” de manual? No crec que ningú s’hagi entretingut encara a fer estadístiques d’aquesta mena, però em sembla que ens faltarien dits a les mans per a comptabilitzar-ne els resultats positius. De la qual cosa me n’alegraria, perquè precisament d’amor ens en falta a carretades, encara que sigui tan virtual com el definit per Plató.