dilluns, 1 de novembre de 2021

CAMPANADES A MORTS

 

Avui, dia de Tots Sants, “els morts ocupen un espai immens, més i tot del que ocupaven quan eren vius, notem la seva absència com un dolor punyent, notem que no hi són i alhora els portem a dins, els necessitem i ens fan nosa perquè volem continuar encara que ells no hi siguin, i ens fa vergonya de pensar-ho”. No són meves aquestes paraules, les he manllevat a Jordi Coca, del seu llibre “En caure la tarda”. I és que avui, en trepitjar la ciutat dels morts, després d’haver-ne fet campana l’any passat per raons que no cal explicar-vos perquè són prou conegudes de tots, m’ha vingut a la memòria aquests pensaments que, en llegir-los, vaig trobar endreçats i asèptics, com a mi m’agrada que siguin els pensaments, tot i que potser el segon adjectiu no me l’hauríeu d’entendre en el sentit d’estèril o eixorc, perquè els pensaments no ho són mai d’erms, ans al contrari.

Confesso que sóc dels que tinc debilitat per les ciutats dels morts. Em sembla recordar que l’Albert Camus, en un dels seus llibres escrigué que per conèixer el caràcter dels vius que poblen una ciutat, res resulta tan efectiu com veure com reposen els morts. Per aquesta raó, em tenen encantat els cementiris francesos del Rosselló – no sóc massa viatjat i suposo que n’hi deu haver a altres indrets, però aquests són els que conec més - pels quals em passejo sempre que puc, entre d’altres raons perquè no solen estar als afores sinó a tocar del centre del poble, i puc xafardejar quasi amb reverència les generoses mostres gràfiques de com foren en vida tota aquella gent enterrada a la ciutat dels morts, i les penyores de com se’ls recorda i estima a la ciutat dels vius. En sortir dels cementiris de Carcassona o de Cotlliure, per exemple, tens la sensació que la memòria dels morts, a aquells pobles no s’ha perdut per sempre.

En dies com avui, se'n poden escoltar de tots colors sobre la mort, des d’exclamacions com que la mort és un lladre, un crim, un crit al cel, o veus resignades que accepten que la mort acompleix la funció justa de tractar rics i pobres igual. I és cert que no està al nostre abast afegir un sol minut a la vida, però el que si podem es posar més vida a cada minut i, com predicava Gandhi, “cal viure com si anéssim a morir demà i aprendre com si fóssim a viure per sempre. I no cal entretenir-nos escrivint esborranys de la nostra vida, perquè segur que no tindrem temps de posar-los en net, per molta voluntat i empenta que hi posem. Us heu fixat que sovint no entenem el valor de cada moment que vivim fins que aquest moment s’ha convertit en record? Doncs potser cal que ens decidim a fer allò que vulguem fer, abans que es converteixi en el que ens hagués agradat haver fet. El periodista rus Vassili Grosmman, que es va suïcidar l’any 1964 per esquitllar-se d’una mort anunciada per càncer d’estómac, va escriure: “l’home mort per molt de temps, però si és estúpid, aleshores ho fa per sempre”.

En John le Carrè - us sona el nom d’aquest novel·lista famós per les seves novel·les d’espies? – va tenir paraules dures sobre suïcidis com el de Grosmman: “Saps què és un suïcidi? Un puto assassinat, això és el que és. Tant se val que primer et matis a tu mateix: després també mates els que t'estimaven". Abans de morir, un home s’hauria d’agafar al que sigui, sobretot si és jove. Però, tant si és vell com jove, hom mai pot abandonar aquesta vida sense estar segur que els que quedin no l’esborraran de la memòria sense deixar ni rastre. A la ciutat dels morts ningú està sol, mentre a la ciutat dels vius algú el trobi a faltar. Si la por, la inevitabilitat de la mort i la idea de la inutilitat d’intentar evitar-la ens esterilitza l’ànima, hem begut oli: és com si haguéssim entrat en capella. A mesura que vivim, a poc a poc descobrim com som realment, i quantes més coses descobrim, a més coses haurem d’anar renunciant.

Si ens fa cosa anar a una vetlla, pensem que un funeral és una festa sense regals, i que els únics que se’ls ha de prohibir anar-hi són els que sembla que tinguin sempre mal de queixal a l’ànima. A la meva manera de veure, sigueu optimistes davant la mort. No ploreu perquè la vida del vostre amic o del vostre parent s’hagi fos; estigueu contents de que hagi existit i vosaltres hàgiu compartit retalls de la seva vida. És cert que no hi ha adequació possible davant la mort d’algú estimat; però, aquest fràgil edifici tan amenaçat que és la vida, l’hem de portar tot sols amb il·lusió perquè quan no siguem capaços de seguir somiant, ens morirem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada