dilluns, 22 de novembre de 2021

RECOMPENSANT LA MANDRA ENS ASSEGUREM MEDIOCRITAT, NO EXCEL.LENCIA

 

Vaig llegir fa temps a “El diable al cos”, una novel·la de l’escriptor francès Raymond Radiguet que va morir a principis del segle passat a la prematura edat de vint anys, una frase que com sempre acostumo a fer em vaig apuntar, i que ara em ve com anell al dit per encapçalar la reflexió d’avui sobre els disbarats de l’enèsima llei d’educació que ha parit “el gobierno”, com cada vegada que canvia de mans la cartera d'ensenyament, només que enguany el part sembla que s’ha fet amb més “alegrament” que mai. Deia en Radiguet: “Si la joventut és ximpleta és per causa d’haver estat mandrosa. Allò que fa malbé els nostres sistemes educatius és que van destinats als mediocres, que són la majoria. Per un esperit en marxa, la mandra no existeix”. Els nostres avis, en aquells temps que tenir mandra era pecat mortal, ens animaven a no aixecar els colzes de la taula fins haver-nos aprés de memòria la lliçó de l’endemà i deixats fets tots els deures, amb un parell de dites que potser alguns recordareu amb recança: “aprendre mai us farà nosa” i “qui no penca de jove de vell dorm a la palla”. I és que l’experiència dels avis, com a bons gats vells, intentava advertir-nos que només quan no s’hi és a temps hom s’adona que en qüestió de coneixements i d’oportunitats sempre perdem per poc, mai per massa. Quan som joves, els que no es volen creure que caçant mosques faran salat per esdevenir persones de profit, quan se n’adonen que van coixos ja és massa tard per recuperar el temps perdut.

La principal desgràcia que ha afligit des de temps reculats l’ensenyament públic espanyol, és que l’ha manipulat sempre la classe política enlloc de deixar que d’una qüestió tan delicada només en tinguessin cura els docents, amb l’agreujant que tots els ministres de la cosa (homes i dones) han fet mans i mànigues per “reformar” a fons el model educatiu heretat dels seus predecessors immediats en comptes de “consolidar-ne” els encerts. Sembla que els ministres d’educació d'aquest país creuen que si no passen a la posterioritat amb “la seva pròpia llei” sota del braç seran uns fracassats, una mena d’enzes; per aquesta raó, el repertori de lleis d’educació reformades és més llarg que un dia sense pa. I si encara aquestes reformes haguessin estat encertades, alabat sigui Déu!; però és que la majoria de les vegades ens han fet anar enrere com els crancs, i qui n’ha pagat els plats trencats és aquesta entelèquia que anomenen amb eufemisme “comunitat educativa”, qui sap si per evitar parlar planerament de “mestres”, perquè com que aquests sempre li solen portar la contraria al ministre de torn no són gaire ben vistos rondant pels fogons on es cuinen les lleis que regulen l'ensenyament. La llei patrocinada per la senyora Alegria, la ministre actual pretén - amb una neteja de cutis i un parell de lipo-succions a fons a la Llei Orgànica de Modificació de la LOE coneguda com a “llei Celaà” per immortalitzar el cognom de la partera -, que les ampes intervinguin en el disseny pedagògic de les activitats educatives i, fins i tot, sense pensar-s’ho dues vegades permetrà que els pares demanin una revisió de les carbasses que els mestres dels seus fills creguin que es mereixen, perquè escarmentin i es prenguin en serio això d’estudiar.

Però no s’acaba aquí l’abast de la “contrareforma”, a la meva manera de veure feta massa “alegrament”. A proposta de la ministra, “el gobierno” es proposa eliminar els exàmens de recuperació a l’ESO i permetre obtenir el títol de Batxillerat amb una assignatura suspesa, i passar de curs a ESO sense límit de carbasses així com accedir al diploma sense més romanços controladors, descartant que les autonomies puguin oposar-s’hi després que el Consell d’Estat (ja sabeu, un dels molts òrgans “neutrals” i “servils” a qui recorre l’executiu quan necessita fer entrar algun clau per la cabota), hagi dictaminat que en matèria d’educació tothom ha de passar per l’adreçador del criteri únic pastat a Madrid. La senyora ministra també ha deixat caure que a partir de gener proposarà un nou sistema de formació dels docents i d’accés a la carrera professional. Espero que estigui més encertada que no pas el seu col·lega d’Universitats, l’inefable i desorientat catedràtic Manel Castells, que pretén tirar endavant una tercera “reforma” de la llei de reforma universitària de 1983. Contra la recepta del senyor Castells per “salvar” la universitat, ja s’hi han pronunciat unànimement els 12 rectors catalans, els sindicats d’estudiants i la mateixa consellera del ram, Gemma Geis ha considerat que la “brillant idea” del ministre encotillarà i ofegarà el sistema universitari català. Si tots els afectats per la llei coincideixen en blasmar-ne, potser un ministre tan democràtic i “dialogant” s’hauria de rumiar què ha fet de malament perquè tothom estigui emprenyat.

Jo, que vaig estudiar el batxillerat d’acord amb aquells “plans antics” del temps de mariacastanya, de l'època on portar un suspens a casa era una catàstrofe per l'economia domèstica i una vergonya social, no acabo d’entendre algunes de les bajanades que li he sentit dir amb tanta “alegria” a la senyora ministra, com si atribuís el fracàs escolar a la pressió a que estan sotmeses les pobres criatures en una escola “massa exigent”. “Els nostres nens i nenes no s’esforçaran menys quan s’apliqui la meva reforma, sinó que aprendran d’una manera diferent”. I quan se li va preguntar com es menjava que l’esforç fos el mateix en la seva reforma si el nivell d’exigència es relaxava, va descabdellar una versió més de la demagògica teoria del bonisme universal que està de moda entre la "nova esquerra": “Em refereixo a l’esforç que s’aconsegueix amb motivació, amb estímuls i recolzant en comptes d’anar amb exigències. Se’n treu més amb bones paraules que amb sancions i suspensos, perquè l’escola no està dissenyada perquè s’hi vagi a patir”. Dona, ja em perdonarà, però tampoc es pensi que els mestres encara practiquen allò de que “la lletra a amb sang entra”. Jo, francament, penso que si els polítics es desentenguessin de mangonejar l’ensenyament públic i es limitessin a dotar-lo de recursos suficients com és la seva obligació, deixant que els professionals de la docència, i si voleu tota la “comunitat educativa” directament implicada en cada escola, fessin la seva feina sense estar qüestionats contínuament, l’educació hi sortiria guanyant. El que em desconcerta, però, és que els polítics no es refiïn dels docents i dels pares perquè temen una influència que faci perillar les secretes ànsies de la classe política de controlar de prop l’educació. I del dirigisme polític a la instrumentalització o a l’adoctrinament hi pot haver un pas, si qui cau en la temptació d'anar més lluny no té gaires escrúpols. En fi, si l’invent de la ministra més alegre del “gobierno” se’n surt amb la seva, i suprimint uns quants controls acadèmics s’incrementa el nivell d’excel·lència de l’escola espanyola, li faré una barretada i li reconeixeré el seu mèrit urbi et orbe. Però més aviat penso que dintre de quatre dies deixarà el càrrec i el ministre que la substitueixi esborrarà la "reforma Alegria" per patrocinar la seva.

(Nota: Si voleu participar en el xat sobre aquesta reflexió us podeu connectar al meu mur de Facebook on hi ha penjada la mateixa reflexió amb els comentaris dels seguidors)

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada