dimecres, 24 de novembre de 2021

LA FELICITAT EN OBSERVACIÓ

 

L’ideal per ser feliç consisteix en fer-te totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Una estimada amiga de la colla, durant una llarga temporada sempre que ens trobàvem ens rebia i s’acomiadava amb un: que sigueu feliços! Ara ja no ho fa, no sé si perquè se n’ha cansat de repetir la mateixa cantarella o perquè se n’ha desenganyat d’ensopegar la felicitat. Ara bé, abans d’embrancar-nos a reflexionar, potser que comencem per preguntar-nos què dimonis hi entenem per felicitat. Potser sembli una pregunta absurda si donem per fet que tothom deu tenir clar què significa “ser feliç”; però no anem tan de pressa: de la felicitat, no obstant se n’han escrit gavadals d'informes i tractats, encara no se n’ha acabat de treure’n l’entrellat, de manera que gairebé podria considerar-se un d’aquells temes recurrents als quals se'ls hi pot donar corda. La majoria d’opinions coincideixen en relacionar felicitat amb fama, èxit, salut, una bona feina o anar ben servit en matèria d’amor, no necessàriament per aquest ordre i sempre en funció de les diverses cultures. Però, amb allò que més s’identifica la felicitat és amb la fortuna (que les coses et vagin bé), l’absència de patiment i la sensació de benestar (estar content), i la capacitat d’entomar sense deprimir-te les dificultats. La llàstima és que cada concepte per si sol resulta insuficient per definir la felicitat absoluta, i qui sap si aquesta impossibilitat de copsar-ne la seva plenitud justifica l’escepticisme dels que creuen que complerta és impossible.

Durant molt de temps la felicitat s’intentava psicoanalitzar des del laboratori i, en aquest sentit, un dels anàlisis que fa fer forrolla una llarga temporada entre els psicòlegs era conegut com “Piràmide de Maslow”. En Maslow era un psicòleg nord-americà, que va proposar l’any 1943 una taula teòrica de la felicitat, que es va convertir en material de consulta obligada. Segons aquest humanista, per aconseguir la felicitat plena es necessitaven complir cinc requisits concrets. El primer de tots, consistia en ser capaç de satisfer les necessitats fisiològiques: és a dir, la respiració, l’alimentació, el descans... El segon pas, seria aconseguir complaure les necessitats de protecció i de seguretat: és a dir, salut, casa, diners, automòbil ... El tercer pas contempla tenir cobertes les necessitats socials, com ara l’amistat, l’afecte, la relació de parella... El quart pas es referia a la necessitat d’autoestima i de reconeixement personal, distingint en aquest aspecte entre autoestima alta (confiança en un mateix, competència, llibertat) i autoestima baixa (reputació, estatus social, fama). Finalment, el cinquè i darrer pas està reservat a l’autorealització (moralitat, creativitat, espontaneïtat, manca de prejudicis, acceptació dels fets consumats amb capacitat de resolució dels problemes sobrevinguts ...) A la meva manera de veure, però, no m’acaben de convèncer els resultats de laboratori en matèria de sentiments, doncs si bé la felicitat és quelcom universalment desitjable, no és pot “fabricar” seguint un full d’instruccions, com qui fa bricolatge.

En Pla, amb la sornegueria madurada en la soledat del seu mas de l'empordanet va escriure, al meu parer, una de les reflexions més entenimentades que he pogut consultar sobre la felicitat: “ La felicitat col·lectiva no existeix. Si algun dia la sentiu prometre, no hi perdeu gaire el temps. La felicitat és una qüestió personal, individual. És una il·lusió de l'esperit que pot produir-se en una època tardana de la vida. De cinquanta a seixanta-cinc anys es pot ser feliç. No dic pas que se'n sigui. Dic que de vegades és factible. Per ser-ho, la primera cosa que es necessita és tenir una excel·lent opinió d'un mateix. En aquesta etapa de la vida els homes tendeixen a raonar d'aquesta manera: –I bé: comptat i debatut, jo sóc un home d'una certa categoria, d'un cert volum, d'una indubtable presència. Amb una mica de sort n'hauria pogut tenir més, és clar. Però no es pot pas negar: sóc imprescindible. La meva situació, ningú no podria discutir-me-la. Quan l'home arriba a aquesta latitud, algunes incògnites s'han aclarit. El qui ha nascut per viure en solitud ha vist el fracàs de totes les aventures, generalment desagradables, infructuoses, per deixar de ser-ho. El qui semblava destinat a la companyia té una situació cristal·litzada, susceptible de ser continuada: vull dir que ha arribat a un resultat positiu, a una existència mediocre, una mica pansida. El qui està marcat per la possessió del diner el posseeix o el posseirà, d'un moment a l'altre, d'una manera indefectible. El qui haurà d'anar tirant i fent tombarelles més o menys profundes tota la vida les va fent, en efecte. Uns i altres, cadascú en la seva esfera, han fet un esforç gran o petit i viuen de la inèrcia. Vivim – prenent ara la paraula en un sentit molt general – de renda. Sovint la renda no hi arriba. Si arriba es crea una situació propensa a fer que l'home se senti satisfet de viure, que és la sensació més propera a la felicitat”.

Jo crec que per ser feliç només és necessita temps, però com que en general no es té massa paciència es malgasta el temps per guanyar diners, quan potser per ésser feliços hauríem d’estar gastant diners per guanyar temps. És la teoria de la felicitat que l’escriptor i filòsof francès Albert Camús va desgranar en la seva primera i menys coneguda novel·la, “La Mort heureuse” (literalment, la mort feliç), una confessió existencialista que recalcava la voluntat de ser feliç a partir d’ésser conscients de la necessitat de disposar de temps (i també diners encara que sembli materialista reconèixer-ho). Antonio Machado, amb aquell do dels poetes per arribar al més profund de les coses amb poques i belles paraules, ens recorda que no hi ha dreceres que ens portin a la felicitat, sinó que la felicitat consisteix en “fer camí”. Si unim les dues afirmacions, la de Camus i la de Machado, ens adonarem que la vida, amb les seves llums i les seves ombres, és el camí de felicitat que anem creant a mesura que transitem.

El secret de la felicitat, segons un altre monstre del pensament, en Bertrand Russell, consisteix en que: “els teus interessos siguin els més amplis possibles i que les teves reaccions a les coses i persones que t’interessen siguin, en la mesura del possible, amistoses i no hostils”. Si us hi aneu fixant, totes les cites que he manllevat remarquen el que he escrit en el primer paràgraf de la reflexió d’avui. La filosofia sempre ha tingut interès per esbrinar i descobrir l’essència o el sentit de la felicitat. La paraula és una de les més cabdals de la filosofia ja que la recerca de la felicitat acostuma a ser l’objectiu primordial de l’ésser humà. Això no obstant, no pot defugir un interès pràctic per reconstruir la personalitat moral, per viure i mirar d’assolir la felicitat com a vivència subjectiva d’un estat d’alegria permanent o estable. La felicitat és l’exteriorització de la satisfacció de viure. És un sentiment agradable entre la satisfacció i d’absència de patiment. Els experts no aclareixen en els seus estudis si les amistats virtuals com les nostres, també compten per sentir-nos feliços. Jo vull creure que si, i per aquesta raó a part d’acomiadar-me amb el meu habitual expressions!, avui en record de l'amiga de que us parlava al principi també us desitjaré que sigueu feliços, malgrat la pandèmia reviscolada i traïdora.

(Nota: Si voleu participar en el xat sobre aquesta reflexió us podeu connectar al meu mur de Facebook on hi ha penjada la mateixa reflexió amb els comentaris dels seguidors)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada