dijous, 18 de novembre de 2021

PER RECUPERAR ELS OFICIS HEM DE RECUPERAR L’APRENENTATGE DEL QUE VAREM RENEGAR AHIR

 

A mesura que lentament retrocedeix la pandèmia, amb més o menys intensitat segons les zones, es reactiva l’economia com a condició indispensable per assaborir la famosa “nova normalitat”; però, resulta que per reeixir adequadament ens adonem que hi ha més entrebancs dels que ens pensàvem fent cas dels benaventurats que ens venien un futur de flors i violes un cop estiguéssim tots vacunats. “Un cop assolida la immunitat de ramat tot tornarà a ésser quasi com abans” – ens prometien els governs amb més entusiasme que la comunitat científica, una mica més escèptica. Però resulta que aquelles previsions eufòriques feien molt de goig sobre el paper, però un cop hem caigut del núvol i tocat de peus a terra, descobrim que la realitat no és de color de rosa, ni gairebé de verd esperança: escassegen components imprescindibles per fer rutllar a ple rendiment la indústria i l'energia s'ha desbocat fins al punt d'encarir materials de primera necessitat tant a la industria com a la construcció, inclús a la ramaderia.

I per acabar-ho d’adobar, l’estratègia comercial de la ja consolidada potència geopolítica emergent, la Xina, fa trontollar l’economia mundial com qui no vol la cosa, des de darrera d’un canyer bastit discretament durant dos dècades de fer la gara-gara amb la competència, a base d’infiltrar-se en les principals empreses estratègiques de cada país, dissimulant les seves vertaderes intencions d’acabar condicionant la logística tecnològica, energètica i financera del planeta, inclosa la cibernètica i l’espai exterior, gràcies a intervencions puntuals d’un equip de hackers perfectament ensinistrats per furgar en els discs durs dels secrets industrials més ben guardats, i posar de genolls sectors molt sensibles de l’economia mundial, si ha convingut en un moment donat desencadenar crisis i alarmes, com s'ha vist en el transcurs de la gestió de la pandèmia i també en l'estratègia a l'entorn del canvi climàtic. Davant aquest panorama certament preocupant, el ministre d’Universitats actual, el sociòleg Manuel Castells, un home abduït per la ideologia o la demagògia marca “Podemos”, es despenjava no fa gaire proposant la seva recepta celtibèrica per sortir de la crisi post-pandèmia i enfocar la “nova normalitat” amb èxit, fórmula màgica que consisteix en fer volar coloms, a base de retòrica: “La reactivació és possible si s’incrementa la productivitat de les empreses, sobretot en el sector serveis, en turisme i construcció. La clau no és contractar menys, sinó augmentar el valor del que es produeix per hora treballada”.

Sembla mentida que tot un ministre tan “intel·lectual” com el senyor Castells signi semblant bajanada sense explicar, per exemple, per què la productivitat espanyola en quasi un terç de segle (del 1995 al 2019) ha baixat un 10’5%, mentre en el mateix període la de l’UE ha crescut en un 4,5%. I que a les portes de la hipotètica recuperació resulta que, per exemple empreses de transport lleidatanes, han hagut de llogar 150 camioners pro-cedents del Perú per garantir la logística del transport de mercaderies per carretera, perquè el serveis d’ocupació oficials, tan “eficients” sobre el paper propagandístic, són incapaços de facilitar candidats a desenvolupar aquesta feina de primera necessitat. I no parlem de que no es troba al mercat laboral gent d’ofici com ara fresadors, paletes, personal sanitari, mossos de magatzem, gruistes, llauners, electricistes ... Cada cop més empresaris s’exclamen que no poden cobrir les places que necessiten per manca de gent preparada. De qui és la culpa? A la meva manera de veure, dels responsables de dissenyar una política de formació professional miop i nefasta, permetent des que polítics i pares esperonessin els estudiants a seguir una carrera universitària per treballar amb les mans netes, camisa i corbata, en comptes d’embrutar-se-les fent treballs manuals amb granota (dispenseu-me aquest exabrupte, expressament calculat perquè us indigneu i us tragueu la bena dels ulls). I és que la veritat són faves comptades: mentre tenim llicenciats tutti quanti en disciplines acadèmiques sense sortida professional, falta escandalosament gent d’ofici, emprenedora sense manies i amb ganes de guanyar-se la vida, bíblicament parlant, amb la suor del seu front enlloc d'aspirar a una plaça de funcionari.

El nou avantprojecte de llei de FP permetrà en teoria els alumnes formar-se fins a un 50% treballant a una empresa i cobrant, segons s’explica la ministra d’Educació, Pilar Alegria, fent honor al seu cognom com si hagués descobert la sopa d’all. “És la millor manera d’invertir en l’economia i reduir l’atur” – ha dit. Potser que llegeixi el llibre “Els salaris de la ira”, de l’economista Miquel Puig, i rumiï una veritat com un temple: hi ha tan poca diferència entre la prestació d’atur i els sous que es paguen per algunes feines que molts aturats joves s’estimen més viure de la caixa dels encantats abans que agafar una feina mal pagada. Tanmateix, el nou enfoc que se li vol donar a la formació professional, a la meva manera de veure representa en certa manera recuperar la figura de l’aprenent, de tanta tradició i eficàcia per disposar de competent “gent d’ofici”. Des de la revolució industrial l’etapa d’aprenentatge era imprescindible per “doctorar-se” com oficial, i si bé hagués calgut una millor regulació laboral per evitar episodis vergonyants de vertadera explotació en tots els sentits de la paraula, servia perquè "tenir un ofici" fos quelcom molt valorat. Els anys seixanta del segle passat, per exemple, a l’Escola Industrial de la Diputació de Barcelona es podien cursar “per correspondència” i exàmens presencials tres graus d'oficialia (tres cursos lectius) i la mestria (dos cursos més), simultaniejant els estudis amb una jornada laboral complerta. La decadència del concepte “tenir un ofici” es va consumar quan, a començaments dels anys vuitanta, l’orgull d’aconseguir un ofici sacrificant-se durant tres o quatre anys, va reemplaçar-se per la possibilitat de "tocar-ne de calents" des del primer dia que es començava a treballar com "especialista" en una feina concreta, rutinària i repetitiva que s'aprenia en quatre hores. Va néixer llavors la categoria “d’especialista” i va morir la “d’aprenent”. Una “falta de vista” que estem pagant molt cara.

D’un temps ençà, però, sembla que la societat catalana ha pres consciència que la formació professional forma part de la solució als problemes de productivitat i ocupació. En conjunt, la població activa té massa gent amb nivell baix d’estudis i sense cap qualificació professional, entre d’altres raons perquè encara s’arrosseguen problemes d’acceptació i prestigi social. ¿Qui es matricula a FP, la germaneta pobra de l’educació, quan es pot accedir fàcilment a una carrera o diplomatura universitària que vesteix més? Ara sembla que, sobretot fixant-se en el “realisme” com ho pelen els nostres veïns europeus, ha crescut en un 20% la demanda de places per estudiar FP; però, resulta que això que hauria de considerar-se “una bona notícia” s’ha convertit en un problema a causa de la vergonyosa i lenta resposta que hi dona l’administració fent palès, una vegada més, que fórem una gran societat si els nostres governants no tinguessin pa a l’ull.

(Nota: Si voleu participar en el xat sobre aquesta reflexió us podeu connectar al meu mur de Facebook on hi ha penjada la mateixa reflexió amb els comentaris dels seguidors)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada