divendres, 19 de novembre de 2021

ELS ESCANYAPOBRES MIREN DE REULL L’ESTAT DEL BENESTAR .-

 

Em cansen els equilibris lingüístics als quals darrerament i cada cop més es recorre en societat, no només els polítics i els comunicadors sinó gent de tota mena, per trobar paraules sense arestes, que no afegeixin complicacions a la ja prou enrevessada qüestió del retrocés de l’anomenat “estat del benestar”; per cert, un esforç de delicadesa dialèctica que seria d’agrair, si l’objectiu realment fos no ferir sensibilitats ni esverar galliners. Tanmateix, malauradament resulta que segons he observat, molts dels que miren tan prim amb el vocabulari només ho fan per a no escaldar-se la llengua amb mots aspres, segons com massa rescalfats o fins i tot roents. Per exemple, fa temps es va posar de moda emprar l’expressió “retallades" a l’estat del benestar com alternativa col·loquial més endreçada, asèptica i convencional que parlar clar i sense embuts de destrossa, i per a no gosar titllar sense pèls a llengua d’escanyapobres els que no tenen manies per justificar unes polítiques d'austeritat pressupostària que, mira per on, mai esquitxa els que van grassos sinó que sempre toca el rebre als que ja no els hi queda més que la pell i l'os.

L’estat del benestar, no em cansaré mai de dir que no és una mena de reclam d’un paradís terrenal idíl·lic que faci guanyar vots en una campanya electoral, ni una obra de caritat permanent perquè els que tenen remordiments netegin la consciència de tant en tant, sinó la manera d'arreplegar recursos suficients i estables, sense trampes ni deliris impossibles, per assegurar el dret de totes les persones, pel sol fet de ser-ho, a tenir garantida la igualtat d’oportunitats en totes i cadascuna de les circumstàncies de la vida, per penoses que siguin, sense limitacions de qualitat, d’immediatesa ni d’eficàcia. És a dir, que ni la sanitat, ni l’educació, ni trampejar les dificultats de la dependència, per exemple, estiguin condicionades pels diners que cadascú tingui sinó gràcies a una honesta, solidària i justa distribució de la renda; partint de la base que aquells que més tinguin contribueixin proporcionalment a les seves possibilitats, i no se n'hagi de parlar més de pobres condemnats a vegetar en la misèria sinó que tothom, ja que la mort és inevitable, almenys pugui morir dignament. Ja em faig càrrec que definit d’aquesta manera, l’estat del benestar pot semblar una utopia i una entelèquia, però si tirem la tovallola i no ens esforcem per fer-lo possible, a part de matar un bonic somni, a quin agafall ens arraparem per a no baixar d’un tren que va directe a l’estimball?

A la meva manera de veure, no es pot renunciar a l’estat del benestar perquè és un dret prioritari de les persones, i per tant em semblaria just que per començar deixéssim d’anomenar “beneficiaris” els que han de repenjar-se per pura necessitat en els serveis socials, i que no s’enfoqui aquests com una trista distribuïdora de subsidis i obres de misericòrdia, com acaben sent els bancs d’aliments que avui divendres són protagonistes de l’operació “gran recapte”. I posats a escriure cartes als reis, que els que per no voler renunciar als seus privilegis en forma de sobresous escandalosos o de rectories públiques de dubtosa productivitat que acaparen amb l’avarícia dels que no faltant-los de res pateixen per si tenen de passar gana, els seus noms passessin a la història amb l’etiqueta d’escanyapobres penjada del front. Perquè, en definitiva, pleguem de deixar-nos desorientar per eufemismes hipòcrites i de conveniència, que només serveixen per tapar-se mútuament les vergonyes, ja que les anomenades polítiques d’estalvi o d’austeritat beneficien indirectament els que no poden plorar i, en canvi, perjudiquen els pobres; i no només els de solemnitat que ja engreixen de temps ençà el cens de pelacanyes, sinó sobretot els que van en camí de convertir-se’n, un cop siguin desnonats del llimbs més o menys confortable del que queda d'una classe mitjana menestral delmada a causa de l’abandó institucional quan van mal dades, dels ciutadans que més van contribuir a crear la riquesa pel país.

I no em digueu que aquesta reflexió tufeja a demagògia, perquè no fa altra cosa que posar en relleu que tant els executors com els ideòlegs de les receptes econòmiques gasives que obliguen els ciutadans més indefensos, si us plau per força, a estrènyer-se el cinturó, tenen la barra de justificar-les com assenyades i convenients pel “bé comú”. Fa quatre dies, per exemple, les eminències del Banc d’Espanya van tenir la poca vergonya assegurar que apujant el salari mínim a nivells de subsistència s’empobrirà la societat; i des dels cenacles de l’establishment s'aplaudia amb les orelles mentre fa setmanes s’està congriant sibil·linament i amb un cinisme incomprensible en persones decents, un estat d’opinió catastròfic en general, des de posar en dubte la sostenibilitat de qüestions tan sensibles com les pensions, la sanitat pública, l’energia assequible i com evitar l'ictus mediambiental. Tanmateix, no són pas comptables honestos ni competents gestors els que, amb l’excusa de quadrar balanços esquerps, pretenen reduir la despesa social cada cop amb més excuses de mal pagador, sinó panxacontents polítics professionals i funcionaris vitalicis que només malden per a no perdre pistonada en la competició esbojarrada cap a la supervivència d'un estatus personal que els hi permeti com fins ara formar part de l’establishment i mantenir-se per sobre del bé i del mal.

Ja em faig el càrrec que si algun d’aquests botxins de l’estat del benestar em llegeix la reflexió, no li agradarà gens que el titlli d’escanyapobres; però, a la meva manera de veure ja s’hi pot posar fulles perquè aquesta és exactament la reputació que es mereix qui col·labora a posar pals a la rodes del benestar comú, sigui per acció o per omissió. Ara bé, sabeu què és el que encara em fa més fàstic? Doncs que aquests escanyapobres no vulguin perdre la seva estabilitat econòmica i social - incloses les petites corrupteles vinculades a les rectories de que gaudeixen i de les quals se n’aprofiten perquè no són burros, i com diuen els castellans: “la ocasión la pintan calva”-, en la sostenibilitat del sistema i en el bé del poble. I em fastiguegen perquè alguns d’aquests escanyapobres, els pitjors del repertori de col·laboradors necessaris, no són res més que polls reviscolats, com dirien els avis, que es neguen a acceptar que no hi ha “bé comú” superior a procurar el benestar de totes les persones I mireu si en són de mesells en la seva avarícia que actuen d’aquesta manera segons ells de bona fe, perquè temen si a còpia d’aixoplugar dins l’estat del benestar al màxim de persones perquè deixin de passar-ho magre, ells hagin de renunciar a bastants dels seus capricis i privilegis.

(Nota: Si voleu participar en el xat sobre aquesta reflexió us podeu connectar al meu mur de Facebook on hi ha penjada la mateixa reflexió amb els comentaris dels seguidors)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada