Com si ja ho tingués rumiat de feia dies i s’ho tenia de treure del pap per quedar satisfeta, una de les seguidores més fidels que té el blog em va deixar caure l’altre dia que ens vam veure quelcom que no m’esperava: “m’agraden més les reflexions que proposes quan no parles de política”. De primer em vaig quedar parat, però després de rumiar-hi una mica he pensat que potser sí que la meva amiga té una part de raó: jo mateix, he de confessar que em trobo molt menys encotillat quan enlloc posar els punts sobre les is en qüestions polítiques em dedico a reflexionar, divagar o jugar a cuc i amagar intel·lectualment proposant temes molt més reconfortants que no pas els “remenats de política”, malgrat algunes vegades mentre escric em peti de riure i em permeti algun sarcasme perquè, francament, en la majoria dels casos que parlo de política n’hi ha per llogar-hi cadires. Per tant, prometo que d’aquí en endavant intentaré passar-hi de puntetes sobre la política i dedicar-hi en prou feines una llambregada. Ja veure’m si me’n sortiré, perquè les ficades de pota dels polítics són tan llamineres i conviden tant a sucar-hi el melindro, que són una temptació. Ara bé, posem-nos d'acord primer en què dimonis entenem per política.
A la meva manera de veure, les crítiques a la política es justifiquen més pels nyaps i barrabassades dels polítics que no pas pel concepte “política”; sobretot quan s’arriba a la conclusió que només hi ha dues maneres de dedicar-s'hi professionalment: o viure per “fer política” o viure “de la política”. De les moltes definicions de política que podeu trobar a bastament sense necessitat de remuntar-nos als comentaris i en alguns casos panegírics de filòsofs de totes les tendències des de temps reculats, jo em quedaria amb l’autòpsia intel·lectual de la paraula en qüestió que va fer el periodista francès Maurice Barrès, inclosa en un dels articles que va escriure quan feia el seguiment professional del famós cas Dreyfus: “La política no és un assumpte propi ni de filòsofs ni de moralistes; la política és l’art de treure’n de cada situació crítica determinada el màxim profit possible pels interessos d’algú”. És a dir, la política és un art que ben emprat pot servir per recosir la convivència entre les persones. per estripada que estigui; però si s’utilitza maquiavèl·licament pot complicar les coses de mala manera. Per tant, la política és, en principi, una bona eina; qui la fa tornar dolenta i la prostitueix són els polítics que la potinegen per prosperar, reprimir, perseguir i enfrontar les persones obligant-les a decantar-se per un bàndol, com ara passarà entre vacunats i no vacunats. En Ronald Reagan, l’actor mediocre a qui la política va regalar-li un paper protagonista que li anava gran, encara que fos fent-se el cínic la va encertar: “La política és la segona professió més antiga de la història. I a vegades crec que es podria confondre amb la primera”.
De totes maneres, s’ha d’anar en compte a malparlar de la política com a filosofia perquè, en principi, no es tractaria de res més que d’un instrument honest i molt eficaç per a la humanitat, i no es mereix fer-li pagar els plats trencats per culpa d’una colla de polítics tan maldestres que alguns no saben ni cordar-se les sabates. Potser us sorprendrà que un dramaturg tan conegut com Bertolt Brecht s’emboliqués un dia opinant de política, però suposo que en devia estar tan fart dels polítics analfabets en política que els va deixar ben planxats per la posterioritat: “Són tan creguts que no han aprés que el cost de la vida, el preu de les mongetes, del pa, de la farina, dels vestits, de les sabates o de les medicines depenen d'una bona i honrada política”. L’Albert Camus va anar més lluny a l'hora de reprovar les crítiques a la política i va sentenciar: “Riure-se’n de la política amb majúscules, menystenir-la o renegar-ne, condueix directament al feixisme, que és el contrari de “fer política”. En definitiva, per molt carallots i impresentables que siguin els polítics, a la política se l’hauria de deixar al marge dels desenganys culpa dels disbarats dels aprenents de polítics, perquè la oolítica és indispensable per conviure socialment i per greixar totes les frontisses de la civilització. I no s’ha de tenir un màster ni un doctorat per servir-la: només cal tenir sentit comú, bons sentiments i una honestedat insubornable.
Traient-nos del cap, doncs, que la política és la bruixa culpable de tantes manipulacions empíriques com se li atribueixen. Jo més aviat diria que és un manual de consells i de principis eterns que són imprescriptibles per pujar cada dia un graó més en l'edifici de la civilització. En els països amb democràcies consolidades, la política és l’art de la negociació per arribar a enteses entre totes les conveniències i parts interessades en remenar les cireres. El problema és quan la política la “mangonegen” aprenents de polítics i se la vol fer beneir lluites fratricides entre pobles, ideologies i bàndols, perquè totes les lluites acaben malament i a vegades tràgicament, explotant l’home per l’home com passa avui, entre d’altres exemples, en el calvari dels immigrants fugitius de la fam i l’exterminació dels seus països, vegetant en camps de concentració d'arreu de tot el món que no els volen veure ni en pintura, o en forçar amb decisions aberrants que forcen el desequilibri contumaç de la climatologia, tot i ésser conscients que la seva negligència acabarà amb la vida al planeta. Per tant, prometo que mentre pugui reprimir-me no parlaré de polítics en concret, però no puc deixar de “fer política” parlant de qualsevol qüestió quotidiana o domèstica que em tregui de polleguera, perquè de la mateixa manera que santa Teresa deia que el seu Déu se’l trobava entre les olles de la cuina, des que ens llevem fins que anem a dormir en qualsevol decisió que prenem hi intervé l’autèntica política d’estar per casa, la que de veritat ens fa bons o dolents. Total: que tota aquesta parrafada vol dir que faré cas a l’amiga que em va cridar l’atenció i parlaré més de política en majúscula que no pas de polítics nans. De fet, amb aquesta reflexió he intentat posar en relleu, en gest d’esperança i de positivisme, la importància de la política com a desllorigador universal, malgrat l'arrosseguin per terra els polítics professionals. Espero haver-ho aconseguit i brindo perquè actuem sempre d’acord amb la política no contaminada que ens dicti el cor i el sentit comú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada