dimecres, 3 de novembre de 2021

ROBOTS PER ESCOLTAR DURANT 24 HORES QUI TINGUI NECESSITAT DE XERRAR

La cadena de supermercats “Jumbo”, arrelada als Països Baixos i a Bèlgica, l’any vinent té previst obrir a 200 dels seus establiments, “caixes per xerrar”. El servei d’atenció al client ho ha fet saber amb el següent raonament, per explicar la iniciativa: “Moltes persones, especialment grans, se senten soles. Com a empresa familiar som al cor de la societat. Les nostres botigues són un lloc de trobada important per a molta gent i volem exercir un paper en la identificació i reducció de la solitud”. En principi, aquests llocs de xerrada seran com una “caixa” més i estaran atesos per persones, però no descarto que si aquest invent prospera s’acabi copiant a altres serveis d’atenció pública. El que em preocupa és que els interlocutors de qui tingui necessitat de xerrar puguin ser substituïts per enginys mecànics d’intel·ligència artificial. Al cap i a la fi, si del que es tracta no és donar conversa sinó simplement d’escoltar a qui tingui necessitat d’esbravar-se, explicant a algú les seves batalletes, màquines convenientment “ensinistrades” podran fer el fet.

Us semblarà una conya marinera, si no fos que al darrera de l’anècdota s’hi recolza una de les tragèdies més preocupants en les societats industrialitzades concentrades en zones urbanes: la sol·licitud no desitjada que sobretot trampeja com pot la gent gran, cadascú a la seva manera. Dit així, queda bastant ambigua i descafeïnada la magnitud d’aquest dany colateral de la relaxació del concepte tradicional de “família”; però, si considerem que només a Catalunya hi vegeten soles 786.000 persones majors de 65 anys (penseu que les dades estadístiques solen tirar a la baixa i si es passés bé el rasclet en sortirien més), la majoria d’elles dones, un 42% de les quals ja podeu pujar-hi de peus que no estan soles per gust ni per vocació, potser ens en començarem a fer càrrec de l’envergadura del problema. Cada vegada, per llei de vida, són més escadusseres les “cases pairals” on les diferents generacions d’una família convivien fins a la seva mort. Inclús en territoris rurals, les bones comunicacions ajuden a la dispersió familiar i a que els fills de seguida que poden s’independitzin i facin el seu niu a una altra banda, només en alguns casos sense anar massa lluny d'on viu la família.
Quan es traspassa la seixantena hom comença a notar que la vida no és tan il·limitada com semblava als vint anys, i es comença a tenir una sensació estranya de provisionalitat, a l’ensems que de tant en tant hom se sent envaït l’ànim per una mena de nostàlgia de les oportunitats perdudes, embolcallada amb els primers símptomes d’una subtil i retreta percepció de degradació física. El cos no menteix, mana i condiciona les ganes de fer coses, adaptant i reconduint les impetuositats covades per un esperit encara jove, a la fatiga d’unes cames madures i baquetejades. Aquest estat d’ànim no s’ha d’entendre com un destorb o fre per recrear i desenvolupar projectes ambiciosos, sinó com un primer avís de que per tirar endavant sense arriscar-se a cap tropell inesperat s’han de rebaixar els fogots de l'adolescència; la qual cosa no vol dir renunciar, per exemple, a enamorar-se o sentir desitjos eròtics. Les persones grans tenen una vida amorosa com la resta, el que passa és que parlar-ne és tabú. Alguns que consideren obscena la morrejada de dos ancians, no deuen saber que al Japó un dels més populars actors porno és un avi de 75 anys.
En fi, una cosa porta a l’altra perquè el problema és que quan proclamem orgullosos com un èxit de la civilització que la ciència hagi allargat les expectatives de vida de les persones, ens oblidem d’una realitat que es fa més difícil d’entomar: que el que realment ha perllongat la ciència és la vellesa; però, de moment, la societat no se n’ha sortit d’assegurar paral·lelament la bona qualitat d’aquesta vida estirada per la ciència com si fos un xiclet a base de píndoles miraculoses o intervencions quirúrgiques inversemblants.

La vida ha deixat de ser breu, clavat! Des de mitjans del segle XX hem guanyat, almenys als països rics, entre 25 i 50 anys suplementaris. Però un dels principals factors perquè una vida pugui considerar-se de qualitat a mesura que s'envelleix, rau en com s’hagi resolt el síndrome de la solitud i de la dependència. De receptes per superar n’hi ha per donar i per vendre, però la majoria no són més que fullaraca i retòrica La veritat és que a mesura que un es fa vell distingeix més clarament el que és accessori del que és fonamental; diguem que es coneix millor a si mateix i es dispersa menys en tasques inútils. Per noquejar la solitud, amb tota franquesa, no hi res millor que la companyia. I si bé es possible sentir-se ben acompanyat per un mateix, no tothom se suporta. Aquests murris dels supermercats Jumbo ho saben i han posat el dit a la nafra, la qüestió és que el criteri en que es basa la seva iniciativa tingui més de comercial que d’altruista: la gent que es confessi a la “caixa per xerrar” primer haurà de carregar el carro. Però, almenys la notícia servirà perquè se’n parli de la solitud, malgrat sigui banalitzant la tragèdia de no tenir amb qui fer-la petar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada