diumenge, 14 de novembre de 2021

ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo “Cartes al Director” publicades els darrers deu dies als diaris del país, perquè estan escrites per gent carregada de la "seva" raó. Dues advertències per evitar malentesos: 1ª), el fet que les hagi seleccionat no vol dir que les subscrigui i 2ª), les reprodueixo en la llengua com han estat publicades).

EL TRAM DE L’A-2 ENTRE LA PANADELLA I TÀRREGA.- Després d’anys veient com l’autopista A-2 va rebent pedaços en diferents trams amb intenció de solucionar els evidents problemes de la calçada, per fi es va decidir a posar-hi solució i aquest any 2021 hem vist com molts trams s’han asfaltat de nou. Però què passa amb aquesta mateixa A-2 al seu pas per la Segarra? Des de la Panadella fins a Tàrrega, en qualsevol dels dos sentits, però sobretot en sentit Barcelona, es converteix en una carretera impracticable, ja que el seu mal estat obliga la majoria de conductors a abandonar el carril de la dreta i situar-se a l’esquerra. I si només hi circulessin turismes, encara, però tenint en compte que l’A-2 és una de les carreteres on més camions circulen, la incomoditat dels turismes es converteix en perill. Els camions que envaeixen altres carrils per culpa de les sotragades de la carretera són una constant. ¿Per què s’ha abandonat la millora d’aquest tram al seu pas per la Segarra, però, en canvi, a l’entrar a la província de Barcelona és gairebé impossible detectar problemes a la calçada? Fins quan haurem d’esperar els segarrencs per no haver de patir cada moment que anem per l’A-2? (Marc Albi Mas – Tàrrega – Diari El Segre)

GIMCANA PELS CARRERS DE LLEIDA.- Ara que als lleidatans ens queden lluny l’estiu i les activitats de lleure en espai obert, us convido a visitar el tram no peatonal del carrer Alcalde Costa, per practicar esports de risc. En aquest carrer les voreres són molt estretes; les rajoles es troben en un estat lamentable, moltes estan trencades i amb força esvorancs. Hi ha uns pilars de ferro que les separen de la calçada i també força brutícia, deixalles (peles de plàtan, etc.) i, sovint, cagades de gossos. Aquesta combinació converteix en un autèntic esport d’aventura el fet de mirar d’evitar i esquivar aquests obstacles i pujar-baixar de la vorera sense que el nombrós tràfic de vehicles t’atrapi. Tanmateix, l’Ajuntament ha tingut a bé contribuir a augmentar encara més el vertigen i ha posat uns grans contenidors de brossa al bell mig de la vorera, obligant el sofert vianant a baixar-ne per continuar el seu pas. Sí, sí: a baixar de la vorera i sortejar els vehicles que passen a fregar i les deixalles escampades per la vora d’aquests contenidors. Podeu intentar augmentar la sensació de perill carretejant un carret de compra, un cotxet amb criatures o acompanyant una persona gran. Veniu, veniu a intentar travessar tot el carrer sense baixar de la vorera o sense que us xafi un cotxe: veureu com us puja l’adrenalina... un esport de risc a Lleida i gratuït! (A.M.R. – Lleida – Diari El Segre)

LA GENT GRAN I ELS PATINS.- Soc una persona gran i he vist i sofert el frec a frec (afortunadament sense caiguda) d’aquests “vehicles” caminant per la vorera del meu domicili a l’avinguda Prat de la Riba. Quan surto de casa tinc por de ser atropellat, les persones grans som vulnerables i una caiguda, per lleu que sigui, pot tenir greus conseqüències irreparables. Els nostres governants que són tan diligents i puntuals en el cobrament d’impostos, ¿ho són tant a salvaguardar la seguretat de vianants a les voreres de la nostra ciutat? Sr. Alcalde, és a vostè a qui correspon que s’apliquin amb rigor les normes específiques que sobre això assenyalen les ordenances que vostès aproven i està clar que les voreres hi són per al pas de les persones, i tenim el dret de poder-hi caminar amb seguretat. Ja sé que aquest escrit no tindrà cap efecte, però almenys faig pública la meua queixa. (Josep Buil Berdala – Lleida – Diari El Segre)

EL SEGLE XXI.- No sé si tothom en té el mateix concepte, si fem referència al progrés, a la ciència i a la cultura en termes generals; jo que ja tinc 85 anys sí puc dir que des dels meus primers records d’infantesa a dia d’avui, sí que tot ha canviat, però moltes coses per anar pitjor; soc conscient de que per molta gent no estaré encertat en el meu comentari, però tampoc tots som igual, ni tenim els mateixos recursos, ni la justícia és igual per a tothom. Tots sabem que sempre hi ha hagut pobres i rics, i que sempre n’hi haurà; sabem que mai plou a gust i conveniència de tothom, i sempre serà així; com també sabem que mentre hi hagi burros els savis aniran a cavall. Però el que a mi, i segurament que a molta més gent, no m’entra al cap és que el sentit comú no s’adapti a les necessitats de molta gent, per culpa de l’especulació dels que tenen el poder amb el recolzament del capitalisme, que només vetlla per acumular grans fortunes i grans beneficis, sense tenir en compte que al món encara hi ha molta gent que passa gana i fred; aquest món en que el poder balla al so d’una musica determinada, que no vol escoltar els gemecs d’una part molt gran de la societat, és el responsable de que el futur de les properes generacions pugui ser pitjor que el que jo he viscut, perquè el treball s’haurà de repartir; mai més hi haurà treball per a tothom; donaria per bona una taxa d’atur del 15% en els futurs i propers millors anys. (Carles Viella - La Bisbal d’Empordà – Diari de Girona)

QUÈ ENS ESTÀ PASSANT? - És una pregunta que, cada vegada més, ens fem, en relació, a la política, al canvi climàtic i a la societat, en general. Què està passant? En la política, tant la de l’estat central com la pròpia de l’autonomia, i entre l’una i l’altra, no hi ha manera que s’arribi a un acord, sinó total, almenys de la majoria; només cal veure ara les dificultats que hi ha, entre altres, per a l’aprovació dels respectius pressupostos. Pel que fa al temps, tenim una espasa de Damocles, que amenaça a tot el món, en general; la natura ens està començant a passar factura, amb l’escalfament global, que posa en perill la seva pervivència. Ara mateix fa ben poc, a Roma, la reunió dels G-20, i aquests dies a Glasgow els líders mundials, amb l’excepció d’alguns dels països més grans , s’han reunit a la recerca de solucions, no és la primera vegada i, fins ara, poca cosa s’ha fet. I finalment la societat, cada dia se’ns torna més insegura, assassinats, drogues, robatoris, violacions, com la tan brutal d’Igualada i violència de tota mena, de gent sense escrúpols. Tot plegat fa que augmenti la manca de seguretat, tant als carrers, com a dins de casa. Capítol a part mereixeria la pobresa i tots els seus efectes. (Lluis Torner Callicó – Girona – Diari de Girona)

CONSUM I CLIMA.- En el context de la Cimera de Glasgow i ara que el Black Friday comença a treure el cap, és un bon moment per analitzar, abans que ens assaltin ofertes i descomptes, què necessitem realment i què no. Tinguem una conversa sincera amb nosaltres mateixos i siguem valents d’admetre que, per molt que desitgem el contrari, es tracta de capritxos, no de necessitats. Parlem amb propietat, perquè l’acceptació és el primer pas per trobar la força per suportar el disgust que tristament ens produeix renunciar als capritxos. Podem passar sense aquell abric, aquell televisor o aquelles botes; però no podem viure sense planeta. (Anna Aiguasanosa – Granollers – El Punt Diari)

L’ESCOLA INCLUSIVA.- L’escola inclusiva és un model que assegura que nens i nenes de diferents característiques i entorns aprenguin junts. Malgrat que fa anys que s’hi treballa, la manca de recursos fa que avui dia encara sigui una utopia. Un dels meus familiars més propers és treballador d’un menjador escolar d’un d’aquests centres i assegura que no compten amb les eines per poder atendre degudament alumnes amb necessitats especials. El grup de monitors se sent desbordat davant d’aquesta situació, ja que veuen com són incapaços de fer front a aquesta realitat, i reclamen la necessitat de contractar especialistes. ¿Com aconseguirem una societat i una educació inclusives si aquells que ho intenten només troben obstacles en el camí? (Norah Jiménez – Palafolls – El Punt Diari)

PER QUÈ ES CONEIX EL NOM DE LA VÍCTIMA I MAI EL DE L’AGRESSOR? - Després d’una situació mundial crítica, tots desitgem tornar a la normalitat, però quina normalitat volem reprendre? El nombre d’agressions sexuals ha arribat a nivells prepandèmics i jo em pregunto: què tenen de normal aquestes xifres? Em repel·leix viure en una societat en la qual la violència és portada d'informatius. Em resulta impotent veure com continua recaient la informació en la víctima i no en l’agressor. No vull saber ni l’aspecte físic de la víctima, ni el seu nom, ni el seu cognom. Vull saber qui és l’agressor, quin és el seu nom i quin és el seu cognom. (Marina Cazorla - Vilanova i la Geltrú – El Punt Diari)

PARE GOVERN.- Ja ens advertia Tocqueville del sistema democràtic que podria arribar a imperar, on la igualtat pren més pes que la llibertat. Som culpables de deixar de ser ciutadans i passar a ser clients d’un govern. Si el nostre individualisme deixa un buit en la democràcia, aquest ha de ser emplenat i l’Estat den pren possessió. Aquest Pare Govern és un mal pare perquè no deixant que la ciutadania es desenvolupi, la sobre protegeix. El Pare Govern es pensa que es lícit proporcionar-nos seguretat en detriment de la nostra llibertat. Controla més els que accepten el sistema que no pas els que en viuen al marge. Així trobem la policia multant un surfista per practicar professionalment el seu esport amb bandera vermella, i aquesta mateixa policia es desentén d’una bossa robada a la platja. Tenim una policia per garantir l’ordre ciutadà o per dominar la ciutadania? (Joan Marcó Vergés – Barcelona – La Vanguardia)

LA RESPONSABILITAT DELS CIUTADANS.- Leo horrorizado que un 70% de los ciudadanos de cualquier ideología o condición responsabilizan de su bienestar a la administración pública. Horrorizado en primer lugar por lo que les espera a todos esos que piensan que no son ellos mismos los primeros responsables de su futuro, sino la administración pública. Y de rebote, dado el viejo aforismo político de que “cada país tiene el gobierno que se merece”, horrorizado por los gobiernos que podemos esperar en Madrid y Barcelona. (Alfonso de Victoria – Sant Just Desvern – La Vanguardia)

JUTJAR ALS JUTGES. – Cuando hay jueces que dictan sentencias incomprensibles a los políticos y partidos corruptos, puedo llegar a entender el motivo de estas. Por el contrario, cuando son sentencias a la ciudadanía son difíciles de entender, diría que incomprensibles, como que un conductor que mata a una persona yendo ebrio y drogado, y después de darse a la fuga queda en libertad con cargos por decisión del juez. Así también ocurre en casos de violación, individual o en manada, pederastia u otros de la misma índole y gravedad. Con todo esto, uno se pregunta: ¿quién juzga a los jueces? (Jordi Sahis Altadill – Barcelona – La Vanguardia)

¿ARA TOTS SOM “VEGGIES”? – Cada día nuevas compañías de alimentos se suman a la moda “veggie”. Es curioso que, en lugar de apostar por una alimentación que reduzca el consumo de carne y priori-ce las verduras, semillas y legumbres, se hagan imitaciones de productos de origen animal en su versión veggie. Por no nombrar los anuncios de varías cadenas de supermercados que ofertan a los cuatro vientos “filete de pollo con certificado de bienestar animal”. ¡Vaya bienestar…! Y me pregunto: ¿Es este el camino hacia una alimentación sostenible? (Alesia Zaccara – Barcelona – La Vanguardia)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada