ELS CATALANS NI SOM GARREPES, NI ESTEM ABONATS AL VICTIMISME SENSE CAUSA

Dels catalans diuen que som avars, garrepes, gasius, que compten inclús quan ballen sardanes i que cada matí ens llevem del llit remugant el parenostre de “la pela és la pela”, abans de donar el bon dia. Els que vàreu veure la pel·lícula “8 cognoms catalans” potser recordareu que l’andalús Rafa, en una escena que repre-sentava volia afegir-se a una colla de catalans, s’excusava dient: “No, si només ho faig per a no gastar”. I és que referir-se a la gasiveria dels catalans, segons molta gent de l’Ebre cap avall, i en aquest cas els guionistes de la pel·lícula de ficció hi varen caure de potes, és un dels tòpics més característics del tarannà català per antonomàsia, així com una font inesgotable d’acudits, alguns fins i tot amb bastant mala baba. Al llarg de la història mundial, dos pobles s’han distingit per la seva presumpta garreperia: els jueus i els escocesos, però és curiós que de l’avarícia dels catalans només se'n mofin els espanyols. Més enllà de la frontera, els catalans més que de garrepes tenim reputació d’emprenedors, de bons comerciants, de gent ben educada en tots els sentits i també de patriotes reivindicadors del dret a que se’ns respectin els antecedents nacionals històrics. A la meva manera de veure, doncs, potser gosaria a dir que l’abús per part dels espanyols d’aquest tòpic respon gairebé a una mena de menysteniment de baixa intensitat però constant, perquè en posar-nos en ridícul es refredi l'admiració que alguns puguin sentir per nosaltres i fem riure.

Jo crec que nosaltres hauríem de passar d’aquestes camàndules atiades per gent que no deuen tenir massa feina, i com que no ofèn qui vol sinó qui pot, ens hauria de relliscar tanta cantarella. i com alguns ja ho fan espontàniament prendre-nos-ho a tall de conya, perquè qui sap la nostra història i ens estima una mica, sap que de generositat i solidaritat ningú ens en pot donar lliçons. Llevat aquells, és clar, que encara en ple segle XXI van escampant el mantra de que la Catalunya rica sempre ha estat gasiva amb l’Espanya pobre. Però, el problema i la tragèdia no és que les mentides i les brames a còpia de repetir-les acabin semblant veritats als espanyols, sinó que els catalans que en som les víctimes d’aquests tòpics, com que semblen innocents encara que siguin molt mal intencionats, acabem fent-ne broma entre nosaltres mateixois. L'experiència ens diria que els tòpics negatius assumits inconscientment pels que són víctimes, acaben esdevenint cadenes.

Ai reforca de pallanga, quina paraulota acabo d’escriure: víctimes! I és que un altre tòpic que duem penjat al coll els catalans és que som uns “victimistes” que intentem "viure de somicar". I aquesta reputació és molt més perillosa i emprenyadora que allò de l’avarícia, perquè acusant-nos els diferents “gobiernos” de recrear-nos en el paper de víctimes del centralisme, des de Madrid han negat sempre sistemàticament a Catalunya, i molt més vergonyosament des de la transició de la dictadura a la democràcia, les necessàries inversions per desenvolupar l’autonomia, aixecant-nos la camisa cada vegada que s’aprovaven els pressupostos generals – i enguany no serà una excepció d'aquesta regla – amb una estafa tan fastigosa com no executar ni una quarta part de les partides que hi figuraven com inversions d’obra publica i serveis destinades a Catalunya. Per tant, als catalans no se'ns pot acusar-nos de victimisme sense causa. Repassem, si per cas, la nostra història recent: l’any 1914 nasqué la Mancomunitat de les quatre diputacions provincials de Catalunya i d'aquesta unió administrativa en nasqué un progrés tal que s’obriren carreteres a pobles de l’interior als quals només s’hi podia arribar per camins rurals, es portà la línia telefònica a la majoria del territori quan moltes capitals de província espanyoles només sabien que existia telèfon perquè ho havien llegit als diaris, es generalitzà l'ensenyament del català a les escoles, es creà l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya i l’Escola de bibliotecàries, l’Escola superior d’Agricultura i l’Escola del treball. Tanmateix, es promocionà el comerç, la indústria i l’assistència social. Però, el general Primo de Rivera trinxà amb un cop d'estat militar aquest renaixement econòmic i cultural, sobretot escanyant la llengua en obligar els ajuntaments a usar només el castellà per qualsevol gestió. Vet-aquí unes quantes causes de sentir-se com a víctimes, oi?

Set anys després, un nou cop d’Estat militar destruí la República, i el general Franco va receptar-nos quaranta anys de dictadura fèrria, durant els quals a part de morts, fam, destrucció i penúries de tota mena, económicament el país va necessitar 25 anys per recuperar el PIB del 1936 i la llengua només es va mantenir clandestinament a nivells de resistència. Fou un període fosc i autocràtic en el qual només s’aplicaven les lleis dels vencedors, i era obligatori parlar “en la llengua de l’imperi”. I en plena democràcia, sense anar més lluny ahir mateix amb una sentència el Suprem es carregava sense escrupols i a petició dels hereus de Franco un símbol tan sagrat pel catalanisme com és la immersió lingüística, aconseguida amb el consens absolut de tots els partits representants al Parlament i l’aprovació unànime de la societat civil. ¿Són raons suficients totes aquestes perquè els catalans estiguem emprenyats i ens indignem quan ens bescanten de “victimistes” amb menyspreu? La propaganda de l’Estat jacobí ha intentat desqualificar aquesta justificada indignació intoxicant l’opinió pública des de les tertúlies farcides d’estómacs agraïts i des de la “Brunete periodística” amb un repertori d’arguments tan reaccionaris i falsos com aquesta perla. copiada d'una d’aquestes publicacions: “Los políticos catalanes coleccionan masters en victimismo porque siempre, desde el franquismo, les fue muy bien. Ahora deberían enfrentarse a una realidad: su responsabilidad en la quiebra de una comunidad rica, próspera, industrializada y, en teoría, con el modelo productivo más europeo de España. No asumen culpabilidades, pero cuando necesitan financiación acuden al Fondo de Liquidez Autonómica vendiendo ante sus ciudadanos que lo hacen no por su nefasta gestión sino “porque el modelo de financiación autonómica les perjudica claramente o, como le dijo el presidente Mas a su colega gallego: “con la solidaridad catalana usted puede presumir de austeridad”.

En fi, que podríem passar-nos dies repassant la llista de greuges que justifiquen que ens llevem cada matí amb el sentiment de sentir-nos estafats per l'Estat que en teoria ens hauria de protegir; per tant, a sobre, que se’ns en fotin a la cara titllant-nos de garrepes o de ploramiques, ¿no justifica que sortim de polleguera quan escoltem per exemple algú que aspira a ser president del gobierno d'Estanya amenaçant-nos amb aplicar a l’ensenyament aquell article 155, de tan trista memòria? A més a més, i em sap greu de dir-ho, si tinguessin tots plegats, jutges inclosos, una mica de seny i perspectiva política no afegirien més llenya al foc reprimint l’ús de la llengua catalana a l’escola, considerant que per deixadesa dels propis catalans la immersió lingüítica s’aplica amb tanta laxitud que el castellà està present a les aules, als esbarjos i al carrer en proporcions escandaloses, com vàrem reflexionar fa dies en aquest mateix blog. Per desgràcia, ¿qui sap si un altre tòpic del nostre caràcter és que els catalans som especialistes en tirar-nos pedres a la nostra pròpia teulada?