N’HI HA DE SOLIDARITAT MALENTESA O ÉS UNA LLEGENDA URBANA ATIADA PELS EGOISTES?

Vet-aquí una paraula, solidaritat, que expressa un dels sentiments més formidables de la humanitat. Quina pena que també la solidaritat es faci servir de bandera, i que qualsevol es cregui amb mèrits per apropiar-se-la i arrossegar-la cap al moli del seus interessos. La solidaritat més colossal i efectiva es palesa sense necessitat de fer-ne massa propaganda. Allò de que la mà dreta no ha de saber on es fica l’esquerra, té força sentit avui, que encara hi ha massa gent que vol saber abans d’embolicar-se en una bona obra, quin profit personal en traurà de tot plegat. ¿Per què sembla que s’hagin de motivar les donacions, més que posant en relleu les injustícies que en teoria aplanaran, destacant els beneficis fiscals que hom pot aplicar-se a canvi d’un generós donatiu? És curiós que als participants en Maratons solidaries com la de TV3, per exemple, se’ls recordi que no es descuidin de demanar el resguard del seu donatiu, perquè desgrava.

 Hi ha molta gent que practica la solidaritat de conveniència i d’aparador perquè confonen el “colze contra colze” amb els menys compromesos, i segons com més productius, “copets a l’espatlla”. Hi ha qui es planteja col·laborar en un acte solidari com una representació en la qual el públic, quan més nombrós i addicte millor, aplaudeixi bocabadat el seu altruista gest. Hi ha qui, en definitiva, s’han convertit en professional, no dic que de mala fe, de la solidaritat. I és que hi ha qui en viu, per desgràcia, de predicar que ens hauríem d’ajudar més els uns als altres. La llàstima és que molts d’aquests et diuen què tens de fer, però sense explicar-te exactament què fan ells.

 N’hi ha uns altres, jo diria que un pèl il·luminats o potser romàntics, que es miren això de la solidaritat com si fos la reencarnació de “la repartidora”. Aquests són el que sovint surten amb ciris trencats venent utopies a cabassos, a cada cantonada. N’estic segur que la majoria ho fan convençuts, no dic pas enganyats malgrat a vegades ho penso, encara que més aviat es que no toquen gaire de peus a terra. Però, almenys no em fan tant de fàstic com els que prediquen allò en el que no creuen, amb tota la barra del món. Els de la solidaritat versus repartidora, jo els hi retrec amb tota la franquesa del món que no s’hagin aprés la primera condició de la solidaritat ben entesa: donar més del que esperes rebre.

Tanmateix, avui no voldria pas ficar-me en llibres de cavalleria barrejant-hi en aquesta reflexió tota la insolidaritat global entorn el drama de la migració, que ja hi meditarem un dia d’aquests. Avui em ve més de gust parlar-vos de la solidaritat planera que, a la meva manera de veure, considero més autèntica i formidable: la que passa desapercebuda, la que no té “claque” al darrera a punt d’immortalitzar la “bona obra del dia”. De la solidaritat que suposa anar sempre amb una rialla a flor de llavis, malgrat que avui estigui segrestada sota la mascareta, perquè encara que no es vegin si són sincers i autèntics aquests somriures amagats, es ulls en parlen brillant; que ja n’estem tips de tanta cara llarga que només sap repartir frustració. De la solidaritat que suposa anar a passar l’estona o fer petar la xerrada per telèfon amb una persona gran que viu sola o està malalta, que segurament mai us podrà tornar el favor. De la solidaritat que suposa anar per tot arreu sense destapar per tot arreu el vinagre de la frustració o descarregar els rampells del mal geni. L’objectiu d’un món solidari i sense violència física o psicològica de cap classe, es comença-ria a bastir satisfactòriament si tothom renuncies, per solidaritat, a la seva petita parcel·la d’agressivitat i de “mala llet”.