Vagi per davant aquesta confessió: per molt que em paguessin, no voldria tenir la responsabilitat que no tenen més remei que assumir els que manen. Dit això, filem més prim perquè, en realitat, no som del tot sincers quan fem aquesta manifestació. Per dues raons: la primera, perquè pensem que algú té de prendre decisions arriscades en un moment donat i això els hi va en el sou; i en segon lloc, perquè des del moment que critiquem les decisions que prenen els que manen és perquè pensem que nosaltres seriem capaços de fer-ho millor. Per coherència intel·lectual, almenys, no podem negar cap de les dues anteriors afirmacions.
Que en un moment donat algú té d’agafar el bou per les banyes, sigui un bou noble o banyabaix, no té volta de fulla. Apanyats estaríem que quan pinten bastos els que han de prendre decisions es fessin el distret. La qüestió és si els que han de prendre aquestes decisions en funció del càrrec que tenen o de la responsabilitat que lliurement han assumit tiren pel dret o són capaços de reconèixer que no en saben prou i necessiten un cop de mà. O que, inclús encara que es considerin uns entesos en la matèria que sigui, a l’hora de decidir mai menystenen un consell. El problema, però, és que massa gent que mana no practica la sana virtut de la humilitat. O no sap de què coi li parlen quan surt aquesta paraula. Molts dels que manen han arribat al lloc on estan situats per mèrits propis, no se’ls hi pot pas negar; però, també és cert que un bon grapat han arrambat el poder a còpia d’empentes i cops de colze.
No només ara, amb la pandèmia, sinó des de molt abans per molt endarrere que mirem, mai els que han tingut de prendre decisions en moments crítics, hagin encertat o no, han estat compresos pels que han tingut d’obeir-les; massa sovint, inclús la reputació del manaire de torn s’ha vist bescantada o arrossegat pel carrer de l'amargura. Estar a dalt no és tan gratificant com pot semblar mirant-s'ho des de baix. Per això avui, vigília de Nadal, us voldria convidar a afluixar una mica la pressió i la crítica sistemàtica als que manen i, tanmateix, als que prenen decisions recomanar-los que glopegin unes quantes tasses d’humilitat desfeta en seny i sentit comú, per sinó amorosir les medecines almenys per compartir els diagnòstics. Els que hem tingut de prendre decisions difícils en algun moment de la nostra vida professional o inclús en la privada, sabem per experiència com n´és de difícil de passar el mal tràngol tot sols. De fet, qui té la última paraula, per molt acompanyat que estigui a l’hora de decidir, sap que la responsabilitat serà sempre seva. Però, imagineu-vos el calvari d’aquells que no volen escoltar ningú perquè tenen un rei al cos i creuen que poden fer allò que els rota, senzillament perquè per això els han escollit o designat per manar.
Durant la gestió de la pandèmia, com de les darreres crisis econòmiques amb que s’ha justificat el desmantellament de l’estat del benestar o de les polítiques per preservar el mediambient, els que han manat per desgràcia no han estar a l’altura de les circumstàncies i han pres decisions precipitades, compulsives i en alguns casos completament esbiaixades. Malgrat aquesta evidència, però, vull pensar que si han actuat com ho han fet no ha estat per malícia – llevat de en casos extrems de prepotència i supremacisme -, sinó per ignorància. Ara bé, de que hi hagi tanta gent poc preparada, o inclús que els hi falta un vull, en llocs on es tenen de prendre decisions complicades, hi ha uns responsables indiscutibles: els ciutadans que els escullen per manar. Sense el “tant se menfotisme” ciutadà a l’hora d’exercir el dret d’elegir diputats, la política no hauria caigut a cotes tan baixes d’eficàcia, d’honestedat i d’estupidesa. Dels autèntics tarats que dirigeixen el món en som còmplices tots plegats. I aquesta responsabilitat no la podem delegar, potser només podem estar més "al lloro" quan anem a votar. Per altra banda, aquells que es veuen incapaços de manar com cal quan pinten bastos, haurien de tenir la humilitat de reconèixer-ho i buscar consell, enlloc de fer callar tan sovint veus carregades de raó. O millor encara, que es dediquessin a una altra cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada