DEIEM AHIR

Sembla que la reflexió d’ahir va caure bé, però em sap greu que alguns comentaris que vàreu fer-me anessin en el sentit de que per resoldre el problema social que exposava, el que calia era xarop d’estopa. I no era aquesta la conclusió que esperava que en traguéssiu, per això insisteixo. Penso que fa massa temps que el problema de la delinqüència en general la relacionem amb inseguretat, sense anar més lluny. I després de glopejar la paraula inseguretat una estona acabem convencent-nos que la culpa la tenen els arreplegats cada dia més nens, que per aconseguir un porro o una paperina són capaços de robar amb violència i fins i tot de matar. Els que haurien de pensar més enllà del nas, esparverats davant les protestes de la gent i la majoria de les vegades per estalviar-se de trencar-s’hi el cap, s’abonen a la teoria que l’únic remei passa per untar la maquinaria repressora i llançar-la contra la delinqüència. Esclar que no es pot permetre que el país es converteixi en una casa de barrets sense mestressa, però potser cal rumiar si el problema de la delinqüència, sobre tot la quasi infantil, es resoldrà posant més policia al carrer i fent més presons.

 Tots els problemes socials tenen arrels; però, per desgràcia els que haurien de prendre les decisions adequades sobre els conflictes socials, sembla que històricament s’han dedicat més a esporgar les branques dels arbres que pugen torts, que no pas a regenerar les arrels malaltes. I és que quan es parla d’inseguretat – i Déu ens guardi que a la llarga potser també quan es parli de terrorisme - , no es pot oblidar que quasi dos milions de joves no disposen de la seguretat personal més primària per assentar el cap: un lloc de treball estable sobre el qual muntar-se una vida decent i honesta. Si aquesta seguretat la tinguessin, qui no l’aprofités podria ser considerat un delinqüent amb totes les de la llei i tractar-lo com a tal amb tota severitat. Però, sense demagògia de cap mena, no tenir feina és una inseguretat col·lectiva que si bé no justifica la delinqüència, no podem fer veure que no la condiciona.

 ¿Quants anys fa que aquells a qui sovint em refereixo com a “persones carregades de raó que fan callar”, avisaven que mancaven recursos urgentment per construir centres de rehabilitació de drogoaddictes que no fossin presons, i que mancaven tants o més diners que voluntat política per fer presons que servissin perquè mentre purguessin un delicte, a les persones recloses se les recuperés per a la societat enlloc de consentir que les presons fossin fàbriques de delinqüents, i en alguns casos universitats amb màsters inclosos? Potser algun polític que tot vol arreglar-ho a mastegots s’hauria de plantejar si a les presons falten més educadors que no pas escarcellers ensinistrats per reprimir revoltes i rebequeries. Pel mal cap de la societat tenim avui una o dues generacions perdudes i gairebé irrecuperables de delinqüents en potencia.

 Jo no sé si un míssil ens esclafarà algun dia la teulada, però sí que estic convençut que si no s’hi posa remei eficaç el càncer o la pandèmia de la delinqüència ens corcarà el benestar fins a fer-nos impossible l’existència. Caldria, doncs, preguntar-nos si no val la pena reduir la despesa en armament, que no sabem si haurem de fer servir mai - i que certament no seria necessari si tothom deixés d’armar-se fins a les dents, per protegir-se dels hipotètics atacs de veïns que en realitat no pensen en la guerra sinó en la pau -, i invertir sense regatejar en un objectiu tan important com “rescatar” persones per integrar-les en una societat futura, on la paraula “inseguretat” hagi estat substituïda dels vocabularis per la de “convivència”. M’ha semblat que aquesta reflexió era necessària per aclarir el que dèiem ahir, i vés a saber si no és la més convenient per un dia com avui, dedicat a recordar la Constitució. És curiós que a la majoria de països, un dia com avui serveixi per estrènyer els sentiments democràtics de pertànyer a una mateixa comunitat i, en canvi a nosaltres ens incomoda i posa en relleu tot el que ens separa enlloc de festejar el que ens uneix. Potser seria una raó de pes aquesta “incomoditat” creixent, per pensar en serio reformar-la per acostar-la a la realitat, i que tothom en endavant s’hi pogués sentir ben acollit.