Quan les coses comencen malament solen acabar pitjor, i això és que està passant amb la gestió política de la pandèmia, en general i arreu; però, nosaltres ens hem de fixar en el que ens afecta de prop, encara que suposo no a tothom agradarà que sigui dit. El cas és que si repassem amb objectivitat, com si miréssim amb mirada crítica una pel·lícula, totes les seqüències de les decisions que s’han pres durant la pandèmia, arribaríem a la conclusió que tot plegat ha sigut un colossal joc de disbarats, sobretot perquè inclús les determinacions encertades han quedat enterbolides per un clima enrarit per la confrontació. Per una banda, per la gelosia entre els mateixos socis de govern, tant aquí com allà, i per l’altra, per mantenir la confrontació política amb “el gobierno central” fins a l’extrem de decantar-se per naps quan els altres deien que tocaven cols. Les diferents maneres d’entomar la gestió de la pandèmia a altres contrades també ha tingut episodis, a vegades ridículs, de discrepància entre els polítics i la ciutadania, però gairebé sempre s’ha imposat a darrera hora un criteri consensuat o resignat entre totes les parts interessades, perquè es poguessin aplicar amb autoritat, coherència i generalitat les limitacions necessàries de llibertat de moviments i contactes socials per tal d’evitar els contagis.
Però a l’Espanya de les autonomies la unanimitat ha brillat per la seva absència, des del primer dia de decretar-se l’estat d’alarma. La culpa de les discòrdies, tot s’ha de dir, no es pot atribuir exclusivament a unes quantes autonomies díscoles que buscaven tres peus al gat quasi per inèrcia; sinó que també el govern central va ficar tantes vegades els peus a la galleda, que no se li podia seguir la corrent a tot el que proposava, sense protestar o girar-li l’esquena. D’acord que l’epidèmia va agafar tothom desprevingut, però la patètica escassetat de materials de protecció personal i d’equipaments va obligar que, en funció d’un histèric “salvis qui pugui”, la improvisació benintencionada fos el principal factor per superar les dificultats. Àdhuc es podria dir que en molts de casos la imaginació va fregar l’heroisme, però en altres el protagonisme se’l va emportar l’esperpent, com per exemple en la compra ruïnosa de mascaretes, epis o respiradors. O en tragèdia, com ha fet palès un informe d’Amnistia Internacional que posa a parir la gestió pública de les residències geriàtriques.
El govern central, amb unes compareixences diàries durant el primer estat d’alarma tutelades pels militars, volia aparentar autoritat i capacitat de control, però en realitat donava la sensació d’un circ on els nans creixien sense parar, i que de portar les rengles amb mà de ferro, malgrat les aparences, res de res. Els tràmits de renovació quinzenal de l’estat d’alarma ens obligava cada dues setmanes a presenciar la subhasta i regateig escandalós dels vots necessaris per seguir quinze dies més el confinament imprescindible des del punt de vista epidemiològic, i ses senyories varen consentir aquell espectacle - que no es va donar en cap altre parlament democràtic del nostre entorn -, no per perfeccionar els continguts de la llei, ni per introduir canvis substancials de qualitat en el seu redactat, sinó simplement per desgastar el govern. En-cara que els polítics ho neguen, els ciutadans tenim molt clar que s’ha aprofitat indecentment la gestió de la pandèmia per fer política, en alguns casos bastant bruta. I encara que no agradarà que es retregui, però les hemeroteques no menteixen, Catalunya va ser una de les autonomies que es varen desempallegar de “l’opressor estat d’alarma” més ràpidament, vantant-se el president Torra d’haver iniciat la desescalada sense respectar ni un dels trams previstos des del “gobierno”, ni escoltar les advertències de prudència dels experts. Volien ser políticament lliures. I ara els ciutadans en paguem els plats trencats,
I vet-aquí que avui a casa nostra, en començar el pont que ha de servir de banc de proves per llegir-nos la cartilla la resta de festes, malgrat se’ns ha castigat de cara a la paret per no haver fet prou bondat, resulta que les carreteres ahir anaven plenes de cotxes que fugien cap a la segona residència. I aquests cotxes no anaven pas plens de gent desinformada, de cultura àcrata o del ram dels pelacanyes, sinó de persones amb “possibles” per mantenir una segona residència i ben connectades amb la societat com per estar al corrent de les regles de joc imposades pel govern. El que passa és que no sé si està justificat bescantar-los d’insolidaris i de desobedients, tenint en compte que el mateix dimarts consellers d’aquest govern de pena gairebé donaven per fet que molta gent sortiria de pont el dijous i tornaria el dimecres a sobre, per saltar-se les restriccions perimetrals. El mateix dijous, en canvi, el govern es va despenjar amb una crida desesperada a la responsabilitat individual per quedar-se a casa. Per tant, no sé si a tots aquests que han escampat la boira perquè s’ho poden permetre - no ho oblidem que aquest detall és important -, són uns desobedients o no. Quan no se sap manar, passen aquestes coses. Segurament, si fos possible, tenir un cens detallat dels que passaran el pont fora de casa cauríem de cul a terra comprovant la gran hipocresia de la nostra societat. i potser fins i tot a més de quatre els cauria també la cara de vergonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada