.
Senyors i senyores, és qüestió de tornar-hi...! Ja
ens hem polit el cap de setmana més problemàtic de l’any i tothom que va marxar
ha tornat amb un regust estrany a la boca de fruita agre: no ha sigut com l’any
passat que la fruita et perfumava la boca, he sentit com una noia ho explicava
a la seva amiga. "Ja s’ho podien haver pensat, què esperàvem d’un cap de
setmana bort!" - li ha contestat l'amiga. I molts dels que es varen quedar
a casa endrecen el que varen comprar en un rampell compulsiu de síndrome de
Diógenes il·lustrat, barrejat amb gotes de rebel·lia contra la nova normalitat
que ens voldria tenir estacats a la pota de la cadira de la cuina. Alguns
comerços “in” varen fer dòmino satisfent tanta “gana” endarrerida, d'una
clientela que va fer tanta cua com si fos per renovar-se el dni, mentre els
comerços “out” de sempre en aquesta competència entre les grans superfícies i
les botigues de barri, se n’anaren a dormir amb la panxa buida. Potser per això
molta gent s'ha llevat avui amb son i bocassa. La carretera anava plena i més
d’un va haver-se d’escoltar allò que tant t’emprenya quan condueixes: “Gamarús!
Per què no t’arrambes a l’esquerra i no fas nosa als que tenim pressa” ¿Però
que no llegeixen el diari aquesta gent que va anar a escampar la boira el cap
de setmana? ¿Què no sabien que sortir de casa el govern havia declarat que era
pecat? Ja ho va ben encertar en Pla quan va escriure: “... la gent llegeix poc
el diari. No tenen temps, comprèn?...”
Vatua l’olla! Jo ho repeteixo sempre, no en farem ni
cinc de calaix fotent crits de peixatera! I és que no es pot anar dient que si
m’han dit, que si he sentit a dir. La gent que surt a comprar al mercat només
l’interessa si el peix és fresc i el preu va a missa. Ja en tenim prou de la
cançó enfadosa que se sent a cada cantonada sobre “el meu semblar i el teu
entendre”. A la gent assenyada, quan li sembla que les coses no rutllen bé, com
és el cas d’ara, li agradaria saber com passava en temps reculats, quins són
“els passos necessaris” per sortir-se’n de l’atzucac. Els polítics, que en
teoria tenen resposta per tot, en aquesta qüestió de la pandèmia han de fer
veure que amb la vacuna tenim el desllorigador a tocar; però, com que son tan
putes no confessen que ells encara dubten si posar-se-la o no. Fins que la bona
gent ens en cansarem de tanta martingala i fins i tot els que mai solen
rondinar, fillets de Déu!, quan s’enfilin per les parets no hi haurà qui els
pari.
De fet, l’amo del bar on entro a fer el tallat quan
surto a passejar, s’ha entestat a fer saber a tots els clients que els polítics
li estan xuclant el pa i la sal i que, per tant, ja tenen ordres d’anar a fer
punyetes. “Que no t’adones que a aquesta gent se’ls veu el llautó d’una hora
lluny” – em diu mentre em posa la llet i unes gotes de propina. Com que a gent
atabalada, sobretot quan té més raó que un sant, val més que no li trenquis la
girada, li vaig contestar amb un ciri trencat: “No et pensis, Xato, tots tenim
els nostres maldecaps. I les nostres manies, també. I la meva, encara que et sembli
una bestiesa són els gats negres. Sempre que trobo un gat negre, me’n passa
alguna de grossa. No falla mai!”. Hi volia afegir que em sembla que darrerament
algú es dedica a tenyir gats de negre perquè des de fa uns dies sembla que m’hi
entrebanco. Potser en indrets com Tremp, que ja porten quaranta morts a l’asil
d’avis del poble, algú s’hauria de fixar si s’hi veuen més gats negres del
compte pels carrers del poble. Però no vaig gosar a dir-li res més perquè ja
anava prou de capa caiguda, per enfonsar-li una mica més la moral. Estem en
temps de pandèmia i, ja se sap, si pares bé l’orella anant pel carrer comproves
que el malcarat de virus passa l’arrasador arreu, i on avui maten el gall, demà
pot ser un dia de dol.
Per això jo sóc partidari de cruspir-me el gall
sempre que pugui, si pot ser en companyia, i pensar que hi ha més dies que
llonganisses i que val més no girar la cara a ningú, perquè mai saps de qui
t’hauràs de refiar. Ja sé que els que pensen tenir la paella ben agafada pel
mànec no hi combreguen gaire amb aquestes teories. “Perdríem prestigi – diuen –
compartint el pollastre”. A una altra cantonada n’he sentit un que es queixava
que els que manen només estan pel diàleg de boca enfora, perquè la gent que té
poder, per petit que sigui, corre el perill d’enfarfegar-s’hi. “El moment és
d’una delicadesa trencadissa” – li sento dir a una senyora de mitja edat a la
seva parella, sense distingir si es referia al “moment” polític, econòmic o
social; potser perquè tot plegat va en el mateix paquet. “Cal esperar, veure i
callar” – li respon la parella amb la resignació i seny que dona portar bastó.
Casualment, aquest home el tenia clissat de veure’l pel carrer, i des de que es
va decretar l’estat d’alarma li vaig calar el detall del bastó. Si em ve a
tomb, un dia li preguntaré si el porta per seguretat o per fer-se el senyor.
Perquè en temps de pandèmia la gent canvia d’un dia per altre: a uns li surten
més cabells blancs o sembla que se li hagin posat a sobre de cop, deu anys més.
Molts bastons em temo que també en són una seqüela d’aquesta ensulsiada. Ben
mirat, positiva: voldria dir que la gent, malgrat tot, s'arraparà on sigui per
no fotre's de lloros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada