Cada vegada ens van quedant menys agafadors on arrapar-nos, quan dubtem de quina és la decisió encertada o d’on es troba la veritat. Un d’aquestes nanses prodigioses, de petit pensava que era la justícia perquè veia el compliment de la llei com una referència sagrada i segura per distingir entre el bé i el mal, el just de l’injust. Vés a saber si no estava influenciat per la llegenda o fantasia d’aquelles “taules de la llei” que Déu en persona confià a Moisés en forma de manaments gravats amb foc en una pedra, preceptes que eren taxatius, porfidiosos, sense interpretacions ni concessions possibles entre el blanc i el negre. Però quan vaig créixer i la vida va fer-me ensopegar de nassos amb la realitat, els pardals que durant la meva joventut m’ajudaren a somniar en un món feliç i endreçat, creient que allò que m’ensenyaven els pares i els mestres anava a missa, en fer-me gran i perdre en alguna cantonada la santa innocència dels infants, i de que em fugissin els pardalets del meu caparró, vaig descobrir de sobte que a la vida real no totes les parets estaven pintades de blanc o de negre, sinó que també n’hi havia moltes que combinaven grisos, blaus, verds i vermells. I algunes eren de color de gat quan fuig.
Quan vaig perdre o em varen rampinyar la innocència, com anava dient, també vaig comprendre que tampoc el concepte d’allò que era just o injust estava tan ben definit i escandallat, ni era tan estricte i encarcarat com em creia, mentre del món només n’havia vist un racó per un forat que donava a una claraboia de color rosa. Descobrir que en matèria de justícia, entre d’altres qüestions morals i delicades de la vida, tot depenia del color del vidre que hom fes servir per mirar, he de confessar que aquesta crua realitat em va fer un gran efecte i em va decebre profundament de les meves falòrnies d'innocent. Perquè quan era una criatura babaua era tan innocent que em creia que a tots els assassins, lladres, violadors, i gent dolenta, la llei els jutjava fent-los passar per un mateix adreçador, puix m’havien ensenyat que davant la llei tots érem iguals. Però en deixar de ser innocent, vaig aprendre que per la justícia sempre uns han sigut més iguals que d’altres. A partir de llavors. vaig pensar que els pobres innocents només érem iguals davant la mort. I encara!
Quan em va caure la bena dels ulls i vaig deixar d’anar amb un lliri a la mà, vaig descobrir que en la tipificació del delicte i la determinació definitiva del càstig a purgar “tot depenia” no dels fets pelats sinó de les habilitats dialèctiques dels fiscals i dels advocats defensors, en funció dels agreujants, atenuants o eximents que es poguessin treure de la màniga; en alguns casos, inclús, depenia de amb quin peu s’havia llevat el jutge de torn aquell matí o amb qui havia esmorzat, de l’alarma social creada a traves dels mitjans, o de si a les xarxes s’havien fet judicis paral•lels i dictat sentències; en resum, de tants i tants factors imponderables com la manca de mitjans de l’administració de justícia per instruir els procediments o gestionar les diligències, com l’oficina del Defensor del Pueblo va enumerar en un extens informe fa un parell d’anys, d’on es desprenia que els nostres jutjats eren tan lents que si no eren cangarlanda poc se’n faltava. Avui, dia dedicat als innocents, m’ha semblat adient recordar que molts innocents pateixen el que no està escrit per culpa d’una justícia lenta, feixuga, plena de trencacolls, davant la qual massa vegades els culpables se senten més com els peixos a l’aigua i els innocents van perduts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada