En Nini és un romanès que porta treballant de cambrer en la mateixa empresa d’hostaleria des de fa quasi vint anys. I és amic meu. La nostra colla de jubilats – a vegades ens ajuntàvem més de vint -, fa quinze anys o potser més i tot que cada divendres anàvem a sopar al restaurant on en Nini feia d’encarregat. Hi vàrem anar just fins el divendres abans del primer confinament, el passat mes de març. Però a l’estiu, quan semblava que tothom ja es veia més les orelles, no vàrem gosar de reprendre les trobades per no temptar la sort, i els sopars amb tota la colla continuen interromputs sine die, esperant retrobar-nos quan ens deixin tots, sans i estalvis. Però en Nini ha continuat al peu del canó com sempre, ell i la seva dona que també treballa a l’hostaleria depenen del sou que guanyen servint taules per mantenir-se dignament. Són de Transilvània, a tocar del castell del conte Dràcula; una família encantadora integrada totalment al país que els ha acollit, respectuosos amb les seves costums i tradicions, Aquí s’hi troben bé i el seu fill, alt com un sant pau, hi vol estudiar una carrera i quedar-s’hi a viure per sempre. Però avui en Nini estava emprenyat: per primera vegada se sent estafat pel govern i m’ho ha fet pagar amb uns quants retrets.
Ell, que mai solia intervenir en les nostres barriles sobre política, avui se m’ha queixat amb sentiment de les darreres “restriccions” per la pandèmia: “Com se’ls hi ha pogut acudir d’imposar-nos als restauradors un horari tan absurd? Que potser després de les deu del mati o de les quatre de la tarda el virus “pica” més que a l’hora d’esmorzar o de dinar? Quan semblava que ens havíem refet una mica de la primera i segona patacada, just per anar fent la viu-viu no et pensis, després de passar-nos fa quatre dies un mes seguit sense donar cop, ara amb aquest horari tan bèstia que s’han inventat no en farem ni per pipes. I el més gros de tot, és que nosaltres encara no hem cobrat res del subsidi per estar parats i segons sembla va per llarg. De què hem de viure, mentrestant?...” En Nini no és un cap calent sinó que sempre ha estat un paio discret a l’hora d’expressar les seves emocions, però avui l’he vist enfadat de veritat. Que és el que passa quan es volen fer entrar els claus per la cabota o despullar un sant per vestir-ne un altre. Sobretot quan les prohibicions no respecten el sentit comú ni la proporcionalitat i, a sobre, resulten que fan mal al moll de l’os dels que estan obligats a patir-les, tant si els hi agrada com si no. En Nini avui té ganes de plorar, però el que em preocupa és que el mateix que ell em retreu podrien subscriure-ho un gavadal de persones que es troben en la mateixa situació: si es fa tancar el negoci que els dona de menjar se’ls hauria d’indemnitzar ràpidament per un estricte sentit de justícia, no de caritat ni de solidaritat.
I en aquestes, he sabut que el rei va venir abans d'ahir a Barcelona d’amagatotis; “en visita privada”, segons diuen els que li fan l’agenda, però de caràcter tan públic com lliurar al poeta Joan Margarit el premi Cervantes. El primer que se m’ha acudit és que en aquest episodi tan curiós, el rei s’estava amagant i que el murri poeta no tenia de què amagar-se. El poeta segur que serà objecte de sàtires i crítiques agres dels talibans de guàrdia, per haver-se prestat a “fer el paperot” davant el monarca i, sobretot, d’haver contribuït a mantenir en secret la visita reial, impedint que algun selecte escamot de benvinguda fes el numeret i espatllés la vetllada al rei d’incògnit, i de retop al poeta. A mi, francament, me la replantifa el viatge llampec i quasi clandestí del cap d’estat a territori considerat rebec; el que em molesta de veritat es que hagi vingut a Barcelona i no s’hagi preocupat pels Ninis que les estant passant magres. No sé si en el seu missatge de Nadal, la “Corona” demà rectificarà i tocarà els temes sensibles que preocupen la ciutadania. Tot dependrà, esclar, de qui li escrigui el discurs i, sobretot, de qui el passi pel sedàs. Estigueu al tanto avui que el discurs ja està escrit i potser fins i tot enregistrat, que no es filtri abans d’hora, com en les sentencies, per molt suprems i constitucionals que siguin els tribunals, o amb les diligències judicials sota secret de sumari, el que ens explicarà el monarca demà. Ja saben que els monarques constitucionals regnen però no governen, però si jo fos ell, és un dir, no sé si em rebaixaria tant com per acceptar, en una nit tan especial com la de Nadal, llegir el que m’haguessin escrit en un paper si no hi estigués d’acord. Que aquesta és una altra: per exemple, aquell missatge tan polèmic del rei, el 3 d’octubre de fa tres anys, ¿el va escriure ell de pe a pa o es va limitar a llegir allò que li havien escrit? Que no s’hi escarrassi a contestar: tots dos supòsits fan pena, indignes d’un monarca que aspiri a guanyar-se la confiança dels ciutadans que pensen com a republicans. En qualsevol cas, sàpiga el rei, per si em llegeix o algú li xerra el que penso, que demà vespre els Ninis, jo i molts més voldríem sentir que en el seu missatge diu quelcom diferent de la retòrica eixorca, paternalista i beneitona que li hem d'aguantar cada any quan se'ns cola al menjador de casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada