L’EMBOLIC DE LES DIETES DELS DIPUTATS

 A aquest país, per desgràcia, ja estem acostumats que en política un pet faci cent esquerdes, entre d’altres raons perquè als polítics i als que d’una manera o altra fan bullir l’olla gràcies a la política, els agrada massa remenar la merda si pensem que el rebombori que s’organitzarà ensorrarà la reputació d’un adversari en concret, encara que en realitat ensorri el prestigi de la política en general. A mitjans del mes passat, en el transcurs del programa de TV3 “Planta baixa” un periodista no es va poder aguantar un “pet” tan inesperat i potent, que la pudor encara no s’ha esvaït del tot i ha provocat corredisses i un embolic considerable. Concretament, el pet esbombava que “els diputats del Parlament havien seguit cobrant les dietes per desplaçament a pesar que l’assistència als plens de la cambra catalana hagués estat des de març pràcticament nul·la i que la majoria de comissions que s’hi celebren s'haguessin fet via telemàtica. El mes d’abril, per iniciativa del president Torrent, els parlamentaris catalans van acceptar donar un 25% del seu sou a una ONG. Però a partir de maig, aquest mateixos parlamentaris s’han embutxacat 1.380.000 euros en concepte de dietes per desplaçaments. Tirat d’aquesta manera “el pet”, no és estrany que hagi produït cent esquerdes.

 I per allò que us deia de que n’hi ha que la merda els hi agrada remenar-la i remenar-la, resulta que l’embolic i el descrèdit que n’ha sortit d’aquesta “remenada” valia la pena d’haver-nos-el estalviat, enlloc que aprofitant que el Segre passa per Lleida se’n fes safareig innecessari d’un debat intern sobre les dietes, i com que per postres aquesta qüestió no s’ha explicat gens bé, els ciutadans rasos ens hem fet un embolic i alguns més delicats han tingut els han tngut diarrea mental, perquè sempre que algú treu el tema del sou dels polítics ho acostuma a fer emprant arguments demagògics sobre els suposats “privilegis” dels que remenen les cireres. Però aquesta discussió que se sol invocar en nom de la transparència acaba sent tan banal i contraproduent que amaga una realitat que, ens agradi o no, és ben certa: l’ofici de diputat ha estat, és i esperem que no sempre ho sigui, objectivament mal pagat en relació a la responsabilitat que se li ha d’exigir a un servidor públic. Capítol a part és si el ciutadà disposa de mecanismes de control eficaços, per verificar que els seus representants es mereixen el sou que cobren i que, en cas contrari, se’ls pugui acomiadar ipso facto per incompetents, sense esperar a les pròximes eleccions.

 Perquè sapigueu de què parlem, els sous dels diputats es van congelar el 2008 i a partir del juny de 2010 se'ls van reduir un 15% més els membres de la Mesa i els presidents de grups parlamentaris, un 10% els portaveus i un 8% la resta de diputats. L’any passat, es van incrementar els sous, per primera vegada en deu anys,un 1,75%. Per tant, a dia d’avui, un diputat ras del Parlament de Catalunya cobra 2.921,82 euros bruts mensuals, incrementats en concepte de complements per residència amb 375,88 euros, si es viu a l’àrea metropolitana, amb 488,70 , 524,66 o 529,10 euros, depenent de si es viu a 80, entre 81 i 190 o a més de 191 kilòmetres, respectivament. A més a més, s'hi han d'afegir uns complements que oscil·len entre 2.936,30 euros i 390,71 euros depenent de si s’és president de grup o simple portaveu de comissió. El President, vicepresidents i secretaris de la Cambra mengen a part: 9.523,76 euros mensuals el president, 6.888,17 euros mensuals els vicepresidents i 5.379,06 euros mensuals els secretaris. Tots els diputats, a més a més, tenen dret a dietes per viatges i desplaçaments, exemptes de tributació, que oscil·len, també depenent del lloc de residència, entre 16.975,56 i 23.895,12 euros anuals. Per tant, ja sabeu de què estem parlant.

És poc o massa? Com és ben lògic tot depèn de la professionalitat del diputat. Si un càrrec electe penca i a més de participar a plens i comissions, escoltant el parlamentari que té l'ús de la paraula, sense badar, estar pendent del mòbil o absentar-se per anar a fer un cafè al bar, mentre duri "el rotllo". I, a més a més, si trepitja el territori visitant emprenedors, autònoms, artesans i treballadors, és a dir, si fa la seva feina honestament, a la meva manera de veure, la seva paga estaria més que justificada; inclús es podria considerar “justeta” si es compara amb el que cobren càrrecs de responsabilitat similar en el sector privat. L’embolic que s’ha organitzat ara, però, rau en si amb les restriccions a la mobilitat en temps de pandèmia està o no justificat que els diputats cobrin dietes. D’altra banda, una part dels diputats entenen que aquests complements han de deixar de considerar-se dietes i convertir-se en sou fix. Fer demagògia amb els sous i dietes dels diputats és ben fàcil i tothom s’hi apunta a la primera; però, en canvi, no s’agafa el toro per les banyes i es prohibeix d’una vegada l’accés al Parlament mitjançant un sistema tancat de llistes que deixa el control de la productivitat dels diputats en mans dels aparells dels partits, en comptes que siguin els electors qui els valorin i avaluïn.

 Parlamentaris de molts de països, seguint l’exemple dels senadors nord-americans o dels diputats anglesos, tenen una agenda pròpia oberta d’actes, visites i acció legal que és verificable al mil·límetre pels seus representats, de la qual n’han de respondre personalment davant dels electors i per la qual es maten a pencar, puix d’aquesta eficiència i manca de mandra en depèn el seu futur i la cadira. Entre nosaltres, en canvi, el futur d’un polític depèn de l’aparell del seu partit més que no pas dels seus electors. I arribats a aquest punt de la reflexió, no crec que es guanyin el sou parlamentaris que van a la Cambra a fer el “pallasso” – demano perdó als pallassos de veritat -, i que no hagin “mamat” en calent la realitat del país més enllà de les dades i estadístiques fredes que els hi proporcionen els seus assessors del partit. Durant aquesta pandèmia molts de diputats i algun conseller han quedat “retratats” per portar els papers molls, per exemple, desconeixent la ràtio real d’alumnes per curs a les escoles del nostre país, el funcionament "real" d'un asil d'avis o com funciona una web perquè sigui operativa i resolgui l’accés a les ajudes econòmiques que necessiten autònoms i d'altres ciutadans. I si disposéssim de més espai, la llista seria la mar de llarga. Resumint: no ens deixem portar per la demagògia fàcil de demanar que els parlamentaris es rebaixin el sou, en canvi siguem exigents fins a la intransigència perquè facin la seva feina amb eficàcia demostrable, no prometent de cara a la galeria a base de gesticulacions i retòriques, i sobretot que no ens facin caure la cara de vergonya més d’una vegada per la seva ignorància i prepotència.