QUAN FOU MORT EL COMBREGAREN

 Després de la catàstrofe de Badalona, s’han decretat tres dies de dol oficial i s’ha revifat, per enèsima vegada, el debat eixorc, inútil i improductiu sobre la migració. I sóc tan categòric ens els adjectius, perquè com que el problema es vol tocar amb pinces, com ha passat els darrers anys per molt que en parlem sense arremangar-nos-hi, per molts debats que fem tots resultaran estèrils per arribar a cap solució pràctica i definitiva. I ens haurem de conformar airejant teories sobre un problema endèmic, que tantes vegades com s’ha posat sobre la taula s’ha tornat a endreçar, més o menys d’amagatotis. Perquè malgrat de “savis” que donin consells sobre què s’hauria de fer n’hi ha molts, a l’hora de la veritat dels forasters pobres ningú en vol saber res: ni els volem a l’escala de la comunitat on vivim ni a prop del veïnat on ens estem. I és que la marginació dels immigrats en la nostra societat no rau en el color de la seva pell, ni en la seva procedència ètnica, ni tan sols en la seva cultura, sinó en el fet que siguin uns pelacanyes, amb una mà al davant i l’altra al darrera.

 La pobresa no és ben rebuda. Jo he escrit moltes vegades que a la postguerra el drama no era que fossis un roig, sinó que fossis un roig pobre. Els rojos rics sempre se’n varen sortir de totes, inclús als camps de concentració o a les presons: qui es podia pagar “els favors” no ho passava magre, sempre que no fos tan burro d’ensenyar on guardava la cartera. Els forasters pobres no són ben vistos en general enlloc, i encara que aquest sentiment de rebuig es dissimuli perquè a ningú li agrada passar per racista, no se’n sap prou de disfressar els sentiments com perquè no es noti que molta gent s’estimaria més no trobar-se un negre o un moro a l’escala de la comunitat, ni que els seus respectius fills no s’haguessin de barrejar al col·legi, degut a que instintivament s’associa misèria amb conflictivitat. Per aquesta mateixa raó, es reacciona en contra de tenir al veïnat una presó, una sala de control de drogoaddictes o un centre de rehabilitació de delinqüents menors d’edat, per posar exemples pràctics. Volem i dolem. Aquesta és la tragèdia d’una societat que majoritàriament no es refia de l’estranger pobre. Recalco el qualificatiu de "pobre", perquè és la mare dels ous de tot el problema de convivència amb els forasters.

 Els estrangers rics, siguin negres, moros o "sudaques", no tenen cap dificultat en trobar amics entre la societat autòctona. És molt penós de palesar-ho amb aquesta cruesa, però és la trista realitat: en el cas dels immigrants tant tens tant vals, ja des de l’inici dels seus exilis: pujar a una barcassa té un preu i qui no pot pagar la tarifa es queda a terra. Així de simple! Precisament perquè aquesta és la trista realitat, els immigrants són carn de canó fàcil de les màfies per passar droga o per robar: no cregueu pas que aquests esgarrapacristos ho facin perquè són de la pell de Satanàs, ho fan perquè es pensen que faran diner fàcil i que aquest diner els farà lliures i seran mirats d’una altra manera. Aquest és el vertader drama de l’emigració. Que com que els països d’acollida només són solidaris i caritatius “de boca”, incapaços d’oferir als nouvinguts vivenda i treballs dignes perquè es puguin guanyar la vida, se’ls condemna a la marginació dels sensesostre i de la il·legalitat.

 Mireu si n’ha de ser de punyetera la mala sort d’aquesta gent, que els okupes de la nau que ahir es va cremar a Badalona, tot hi malviure-hi en la més severa misèria, eren uns “privilegiats” comparats amb els sensesostre que passaven fred al carrer. I mireu si és veritat el que us explico sobre la hipocresia de l’establishment, que la situació de Badalona era coneguda per les administracions de tots colors, des de feia deu anys i ningú va ser capaç de moure un dit per resoldre una injustícia social que hauria de fer caure la cara de vergonya a tots els que avui es piquen el pit i creuen que ja compleixen decretant un dia de dol oficial. Quants n’hi ha d’assentaments com el de Badalona? Si volem fardar de ser un país d’acollida hem d’estar preparats per acollir els forasters amb dignitat, tanta com per ser valents d'ensenyar-los la porta de sortida quan no es facin dignes de la nostra confiança.

Perquè de tot plora la criatura: no acollim com correspondria a persones als que s’acullen perquè no tenen altra remei a la nostra hospitalitat, i no expulsem als que n’abusen sinó que encara els mantenim a la presó sense fotre cop. Potser perquè no som capaços de complir la primera part, no tenim dallonses per entomar la segona. Qüestió de mala consciència? No ho sé, però vés a saber si la nostra incapacitat per donar feina i casa als immigrants als que no barrem l’entrada, és la causa última de que aquesta gent que no són delinqüents quan arriben caiguin en mans de la delinqüència organitzada per sobreviure, pensant sortir de la misèria. Potser aquest debat és que s’hauria d’encarar amb franquesa i honestedat per trobar el desllorigador de la immigració. I si no ho fem així, de tragèdies com la de Badalona en tenim moltes més de les que ens pensem i voldríem reconèixer. I em sembla que en aquesta qüestió cap administració, incloses algunes oenagés que confonen els desitjos amb la realitat, se’n pot rentar les mans. Però, esclar, potser ja tranquil·litzem la consciencia diguem-nos que quan hi hagi morts ja els combregarem.