En general, de les coses
que queden enfilades amb quatre agulles, se’n diu que són conseqüència de les
presses o de la manca de previsió. No sempre, però, la realitat resulta tan
senzilla d’explicar, encara que moltes vegades sigui veritat que no es pot anar
a preu fet per la vida, ni deixar cap melic per lligar. Allò de planificar a
totes hores – quadricular la vida -, no s’avé gaire amb el nostre tarannà a
vegades massa histriònic. Ens estimem més – i ara amb la pandèmia ens toca de
fer-ho per força – viure al dia. Ens estem acostumant a buscar solucions a
mesura que apareguin els problemes, enlloc de prevenir-los; hem descobert el
“carpe diem” i ens encanta. Sense complicar-se la vida. Hi ha massa gent que,
per desgràcia, no té altra remei que viure-hi al dia. De fet, no vaga de fer
projectes quan el sarró només està ple de fum o de vent.
Però hi ha, també per
desgràcia, força gent que no s’amoïna gens ni mica amb el “rotllo” de la
previsió. Potser creuen que pensar més enllà del nas porta càncer. Qui sap si
és perquè, estan prou escarmentats com per no deixar-se enxampar mai més els
dits, ells que predicàvem no fa pas gaire, quan les vaques anaven grasses, que
“mentre una feina duri el temps d’anar-la a cobrar, ja n’hi ha ben bé prou”. En
aquest sentit, l’experiència derivada de les recents crisis ha desenganyat
molts dels que havien fet llei de vida d’aquesta filosofia, perquè la majoria
dels que pensaven així han acabat fent la fi d’en “cagaelàstics”. Però, si la
imprevisió a nivell individual s’ha anava corregint si us plau per força, a
partir de la pandèmia la previsió ja no cotitza a l'alça, i en els projectes
col·lectius, sobretot en els de caràcter públic, sovint hi descobrim garrafals
exemples de manca d’imaginació i de previsió que van en perjudici de la
comoditat, de la seguretat, de la racionalitat i, en definitiva, de la qualitat
de la vida.
Qui en té la culpa de la
falta de previsió? Vet-aquí la mare dels ous! Ningú no se’n fa mai responsable.
Les “cagades" sempre es consideren imprevisibles per definició i, per
tant, mai tenen un responsable concret, la incompetència del qual es pugui
suprimir i d’aquesta manera resoldre el problema. La imprevisió i la
precipitació es veu que no és mai culpa de ningú en concret, malgrat s’acabi
buscant sempre una ànima de càntir a qui carregar els neulers. La culpa, però,
la té aquesta “manera de fer” generalitzada cada vegada més en les nostres
societats , on els “previsors” sovint són menystinguts com aus de malastrugança
o, simplement, com a perepunyetes. I em temo que això ens està passant avui
mateix amb la gestió de la pandèmia. Pateixo perquè se’ns acabi la paciència i
ens precipitem imprudentment a relaxar les restriccions durant aquestes festes
i l’endemà tots, sobretot els no en tenien cap culpa, en paguem els plats
trencats. Tinc por que la distribució de les vacunes es faci amb tanta pressa i
"alegria" que no es prenguin totes les mesures de precaució, i que
per voler córrer massa ens fotem una nata de campionat. Ara que encara hi som
temps, senyors governants no en passin olímpicament de les advertències
d’aquells que no paren de repetir que no vulguin córrer massa. Moltes
desgràcies al llarg de la història de la humanitat han esdevingut perquè els
que manaven, enfilats dalt d’una peanya d'intransigència i ignorància feren
callar tants homes i dones plenes de raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada