Miri, quin dia millor que l’endemà de Nadal per entaular aquest debat? Més que res perquè quan vostè parla d’indults ho fa pensant, suposo, en els presos polítics catalans que, per cert, no poden passar el Nadal a casa amb la seva família des de fa tres o quatre anys. Jo no sóc jurista, però em vanto de reflexionar planerament cada cosa abans de fer-me’n una opinió i, per tant, em considero amb tot el dret de dir-hi la meva a tot, una vegada he arribat a una conclusió definitiva després del xup-xup imprescindible en un bon brou de sentit comú. Jo sempre el faig servir molt el sentit comú a la vida, tant com el pebre o l’all a la cuina, perquè estic convençut que si l'utilitzéssim més sovint ens estalviaríem molts disgustos. Bé, el que li deia senyor fiscal: em sembla que quan vostè es refereix als indults generalitza massa i no destria el blat de la palla. És a dir, no distingeix entre delictes comuns i delictes polítics. Tot ho posa al mateix sac i, francament, penso que d’aquesta manera no anem bé.
Ep! No dic pas que actuí amb malícia o amb astúcia calculada, sinó més aviat penso que com que el propi codi penal no distingeix entre una i altra casuística i vostè, per mandra o per obediència, creu que no li toca de distingir on la llei no distingeix, i per tant no fa el mimin esforç per matisar amb sentit comú les diferències, és a dir: que no és igual indultar a qui ha matat, robat o estafat (un delicte comú) que a qui ha defensat no amb cap arma als dits ni a cops de puny idees o sentiments, per exemple sobre l’organització de l’Estat en que viu (delicte polític). Vostè té tota la raó quan declara que no es pot concedir un indult a qui no es penedeix del delicte que ha comés, i jo hi afegiria que tampoc si no repara els danys i perjudicis causats a tercers. Però aquesta mateixa regla de tres no es pot fer servir, a la meva manera de veure, esclar, quan el presumpte indult afecta a delictes polítics. ¿Vostè creu legítim obligar ningú a que renegui de les seves conviccions polítiques o religioses, de les seves idees en definitiva, per tenir dret a un indult? ¿Una persona condemnada, per exemple, per defensar que una república és millor que una monarquia, o per creure honestament que el seu país prosperaria millor sent un Estat independent per prendre les seves pròpies decisions, creu ja no només possible sinó ètic exigir-li que es desdigui d’allò que ha pensat i defensat tota la vida? Pensi en precedents de condemnats `per les seves idees, com en Galileu: la història no parla de justícia sinó d'inquisició.
Jo sé, senyor fiscal, que vostè no és cap il·lús i sap tant bé com jo que demanar que hom es retracti de les seves idees no és ètic ni just. Com tampoc ho és, si estiréssim el fil de la troca, ésser condemnat per pensar diferent; però aquestes són figues d’un altre paner. El que jo mantinc i, amb tot respecte li retrec senyor fiscal en plenes festes de Nadal, és que vostè no pot informar en contra de tramitar un indult pels presos polítics catalans basant-se només en l’argument que van repetint a tort i a dret: que insisteixen que “ho tornarien a fer”. Abans de continuar, li voldria fer un aclariment que em sembla de pissarrí a aquesta altura del debat: diuen que ho tornarien a fer, però que jo sàpiga cap d’ells ha dit que “ho tornaria a fer igual”. Per tant, legítimament podríem especular si tal com han espetegat les coses a Catalunya no se’n penedeixen de com varen desenvolupar-se els esdeveniments, vés a saber si per precipitació, per passar-se de llestos o per menystenir la capacitat de resposta de l’adversari. El càstig per un delicte polític o ideològic, sense perjudicats materials ni físics, i que a sobre el resultat pràctic va fer figa perquè potser s’havien confós els bons desitjos amb les crues realitats, no es pot mantenir fins que s’hagin empassat la totalitat de la pena.
Senyor fiscal, de bon rotllo i com si ens preguéssim un cafè, li asseguro que dels delictes polítics s’ha de passar pàgina quan més aviat millor perquè en cas contrari es corre el perill que es podreixin i que cada dia que passin a la presó els condemnats per les seves idees exclusivament polítiques, sense cap taca de sang a les mans, converteixi els presidiaris en màrtirs i això no s’ho pot permetre cap règim, ni cap partit, ni cap tribunal. Un simple cop d’ull a la història, des dels temps més reculats als que vulgui remuntar-se, li farà palès que tinc raó. Miri que ha fet en Trump abans de plegar: indultar ex-amics que li varen fer la feina bruta per ajudar-lo a guanyar les eleccions. Tothom considera que és una conducta poc ètica, però no busquen més peus al gat perquè tenen clar que un “delicte polític” no es pot mesurar pel mateix raser que un de comú. Per tant, penso que vostè no s’hauria d’oposar a que els presos polítics de casa nostra puguin tramitar els seus indults. Ara bé, si realment fos tan intel·ligent i murri com hem penso que és, tampoc s’hauria d’oposar a la concessió d’una amnistia, perquè s’hi s’ha de passar pàgina val més fer-ho quan més aviat millor que no pas anar remenant la merda una mica cada dia. El pitjor que pot passar a un país quan no resolt políticament els delictes polítics, és que els ciutadans comencin a sospitar que no s’actua així per justícia sinó per venjança. I jo, senyor fiscal, no crec que vostè sigui d’aquest parer, perquè encara que a vegades sembli un malcarat, el considero en el fons una bona persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada