Em semblaria important que algun valent
de la classe dirigent es posés a reflexionar seriosament sobre les seqüeles que
la pandèmia deixarà en el teixit comercial i en el camp, com a conseqüència
directa de la modificació forçosa dels hàbits de consum. En la partida
econòmica no hi ha empats. O guanyar o perdre. I ara, aquests darrers dies, es
perd massa fort i massa sovint. Moltes comarques de Catalunya s’estan enfonsant
a la cua de la classificació industrial i cada dia s’engendra, sense
possibilitat de cap vacuna en aquest cas, més atur i més misèria subvencionada
o l’espera d’uns ajuts que sempre arriben tard. No estaria de més, doncs,
reforçar, mentre la industria fa una becaina, els dos puntals tradicionals de
la prosperitat d’un país: el comerç i el camp.
I potser també hauríem de mirar de no dependre tant
de tercers, el dia que es decideixin a revifar ambdós sectors econòmics,
practicant aquell antic refrany que feia: “quan acabis els diners o l’empenta,
compte amb tu i amb ningú més”. Que una cosa porta a l’altra, no falla. Si allà
on es bat, hi ha pols i on hi ha mainada hi ha soroll, de la mateixa manera qui
va de manlleu, sigui un govern o un particular, es passa la resta de la vida
raspallant els seus fiadors perquè li allarguin els terminis del deute encara
que sigui a costa de collar-lo amb interessos més alts; sobretot quan des de
l’Estat no es vetlla perquè els emprenedors facin negoci, sinó només perquè
paguin impostos, abans inclús de generar beneficis. Per aquesta raó, seria el
moment, quan es comenci a reconstruir el país, de mirar fins on podem arribar
amb els nostres propis recursos, fent tots els esforços de flaquesa que calguin
enlloc de refiar-nos dels subsidis que caiguin del cel, perquè ningú dona res
de franc i tot el que ens deixin ho acabarem pagant doble o tiple, sinó amb
diners en dinars.
I per salvar el comerç, el camp o l'emprenedoria en
general caldrà que es faci un pensament intel·ligent buscant els recursos
propis que desaprofitem o que ens deixem prendre pels corbs i els vol-tors que
es deixen veure tapant el sol sempre que oloren carronya. Els pagesos ja fa
temps que venen avisant que el camp no pot continuar d’aquesta manera. La gent
del camp deu fins la camisa que porta i aquells que no deuen la camisa, fa dies
que porten els pantalons sargits i apedaçats perquè no se’n poden comprar de
nous. Pobres pagesos! Al camp ja només s’hi troba migranya, desorientació,
vells i impostos per pagar. Els desequilibris entre “entrades” i “sortides” han
fet que les butxaques dels pagesos, com les dels botiguers i petits
emprenedors, s’hagin anat esllanguint cada dia que passa. “El camp, el nostre
camp – em deia un pagès de tota la vida -, segueix rebent les pitjors
“verdelagues”. El camp s’ha anat rejovenint de maquinària, però els homes i
dones dels masos hem envellit i estem decebuts perquè els que han provat de tot
per sobreviure al terrós, que s’han jugat el patrimoni per aguantar una mica en
espera que es fessin realitat les promeses dels polítics, veiem que el més
calent està a l’aigüera. Que si vaques, que si porcs, que si gallines, que si
pollastres, que si blat, que si userda, que si carbasses, que si soja... Res
dona prou per treure’t un jornal decent avui dia...”
El problema vés que no sigui que quan es parla de les
penúries que es passen al camp o a les botigues, els setciències de
l’establishment encara pensen que no cal còrrer perquè els pagesos, els
botiguers i els petits burgesos amaguen sota el llit o darrera una rajola un
mitjó ple de calers, i els governs, quan els pagesos, els botiguers o els
autònoms aburgesats se’ls hi van a queixar, se’ls treuen del davant per
ploramiques i exagerats després que a l’hora de passar comptes per determinar
la quota fiscal només se'ls hi hagin tingut en compte les “entrades” i no n’hagi
volgut saber res de les “sortides”. I que quedi clar, que de tot aquest
panorama depriment per uns sectors cabdals per tirar endavant l’economia del
país, no en té la culpa només la pandèmia: ja feia molt de temps que aquesta
gent es barallava amb la mala peça que tenien al teler.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada