Em cansen els equilibris lingüístics als quals recorren darrerament no només els polítics i els comunicadors sinó també gent normal i corrent, per trobar paraules sense arestes ni complicacions que ajudin a no prendre mal. Un esforç de delicadesa que seria d’agrair si l’objectiu fos no ferir sensibilitats o no esverar galliners; però, malauradament, resulta que segons vaig observant molts dels que miren tan prim amb el vocabulari, en realitat només procuren no escaldar-se la llengua amb mots massa rescalfats o fins i tot roents. Per exemple, fa temps es va posar de moda emprar la formula “retallades a l’estat del benestar” com alternativa col·loquial endreçada, asèptica i menys escandalosa que parlar clar i qualificar, sense pèls a la llengua, d’escanyapobres els que no tenien manies per justificar l’austeritat pressupostària, encara que fos tan selectiva que era evident que els peixos grossos mai llepaven i sempre tocava el rebre a la morralla.
L’estat del benestar no és quelcom eteri, ni gairebé celestial, ni un retorn a ports pagats i com a fills pròdigs a aquell paradís terrenal del que tothom parla d’oïdes perquè no se sap del cert que ningú hi hagi viscut mai, però on s’especula que es respecten els drets de totes les persones pel sol fet de ser-ne, on tothom té garantida la igualtat d’oportunitats en totes i cadascuna de les circumstàncies de la vida, sense restriccions en funció de llurs capacitats. És a dir, que ni la sanitat, ni l’educació, ni trampejar les dificultats de la dependència, per exemple, en aquell paradís estarien condicionades pels recursos econòmics o per les influencies de que cadascú disposés, sinó que gràcies a una honesta, solidària i justa distribució de la renda tothom tindria accés a la seva parcel·la de benestar, partint de la base que aquells que més recursos tinguessin contribuirien proporcionalment més perquè els justos d’armilla poguessin sobreviure a les malalties i no estiguessin condemnats a vegetar en la misèria i a morir-se sense dignitat.
Considerant, doncs, l’estat del benestar com un dret i no com un favor, em semblaria just que a tombar de l’any 2020 deixéssim de parlar de “beneficiaris” per referir-nos als que han de repenjar-se o tibar per pura necessitat dels serveis socials, i que l’estat del benestar no acabés sent una trista repartidora d’obres de misericòrdia, porta a porta. I posats a escriure cartes als reis, que els que per no renunciar als seus privilegis de sobresous escandalosos com alts executius o a les seves minutes de professionals de moda entre l’establishment més selecte, o a ocupar rectories públiques sempre tan ben recompensades que són acaparades a dojo i amb cobdícia, els seus noms passessin a la història amb l’etiqueta d’escanyapobres estampada al front. Perquè, en definitiva, potser va sent hora de no deixar-nos desorientar per eufemismes hipòcrites i de conveniència, que només persegueixen tapar-se vergonyes. Els únics perjudicats sempre per les anomenades polítiques d’estalvi i d’austeritat, com les que ens esperen en quan enterrem el maleït virus, són els pobres i no només els de solemnitat que ja engreixen de temps ençà el cens de pelacanyes, sinó també i sobretot els que van en camí de convertir-se’n, de pobres, un cop siguin desnonats del llimbs més o menys confortable d’una classe mitjana devaluada.
I el que més tufeja és que tant els executors com els ideòlegs de les polítiques econòmiques en capella de ser aplicades en quan ens vegin una mica les orelles, obligaran els mateixos sectors de ciutadans indefensos i vulnerables que sempre tenen les de rebre, sigui per un virus o per una retallada, a estrènyer-se el cinturó, justificant-ho com una mesura assenyada, adequada i convenient pel “bé comú”. Avui mateix, per exemple, com que el Banc d’Espanya i els lobys de l’Ibex-35 remugaven que apujant el salari mínim s’empobriria la societat, el govern “d’esquerres” decidirà no tocar-lo; i des d’alguns cenacles de panxacontents s’està congriant sibil·linament i amb cinisme un estat d’opinió catastròfic envers el futur del sistema públic de pensions; i els mitjans d’informació col·laboracionistes es fan ressò dels desnonaments i de les ocupacions de finques des de la perspectiva del drama humà i de l’incivisme per commoure o seguir la beta el lector, però sense explicar, arribant fins al moll de l’os, perquè continuen passant aquests disbarats i quants escanyapobres hi ha al darrere movent els fils. Quan s’acabi la pandèmia em temo que els vulnerables i els indefensos, socialment parlant, continuarem estant a mercè dels escanyapobres de tota la vida, mentre tot plegat no giri com un mitjó. I per més pena, ja que "els novios" s'han quedat sense l’Armando Manzanero que els hi cantava un bolero tan edulcorat i fals com l'estat del benestar, ja que el virus l’ha convertit en la víctima no sé quants milions de la pandèmia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada